El diccionari de l’enèsima crisi que ens assalta inclou conceptes molt gastats: malaltia, pandèmia, polarització, desigualtat, pobresa, inflació, corrupció, pessimisme, emprenyament... Però crec que la palma se l’emporta la por. I no n’hi ha per menys. És més, si coneixes algú que diu que mai té por, és que tampoc mai s’ha arriscat a res... O directament és idiota. De fet, aquell aforisme segons el qual «la por es té, però la covardia es tria», crec que conserva tota la seva vigència. Perquè l’homínid més antic d’Europa, les restes del qual s’acaben de trobar a Atapuerca –¿on, si no?–, probablement es veuria assaltat pels temors més bàsics: que algun rival li arriés una estacada al cap, que se l’endrapés un dents de sabre o que ell mateix no trobés aliments per subsistir. Però un milió d’anys després, els factors que poden espantar-nos són tants i tan variats –alguns de tangibles, d’altres induïts– que necessitem un vademècum. Afortunadament, Bernat Castany, professor de Literatura de la Universitat de Barcelona, ha escrit ‘Una filosofía del miedo’, que aporta pistes per no perdre’s en l’embolic d’amenaces que ens poden angoixar: des de la guerra fins a la precarietat.