Opinió Juan Cruz: Pedri en el camí del vuit

Se n’ha anat Dani Alves, a qui mai oblidarem, i es queda Pedri amb el seu número, l’inoblidable 8 que va ser d’Iniesta. Si hi ha cap futbolista que hagi fet llegenda al FC Barcelona i en la selecció nacional, aquest ha sigut Iniesta, i si hi ha algú que prometi el mateix en aquesta dècada del Barça és el noi de Tegueste, que a partir d’ara tindrà la responsabilitat de generar, com el manxec, la nova manera de ser de l’equip. Té Ansu Fati a prop. Veure’ls jugar junts, i amb el compàs que ja se’ls coneix, obre un món que fins ara no havíem contemplat sinó a estones, famolencs com estem de l’alegria de guanyar o, almenys, de la voluntat de no fer el ridícul. Ansu-Pedri. El somni és sentir-los anomenar com a conseqüència de l’alegria d’haver-los vist marcar. Aquell 8 que estarà a l’esquena de Pedri, fill d’aficionats lleials al FC Barcelona de totes les èpoques, no és un número que l’atzar hagi escollit perquè el portés qualsevol. Pedri s’ho mereix, l’utilitzarà bé, el deixarà amunt, tant de bo que com Iniesta. Aquest número, com el 10 d’Ansu, és la conseqüència d’una selecció minuciosa en què han intervingut també els factors de la història. Ansu és el 10, que va correspondre a Messi fins que aquest se’n va anar ple de llàgrimes, i Pedri és el 8. Se n’havien anat abans Xavi, que era el 6, i Iniesta, i el Barça es va quedar tremolant, fins que l’equip va perdre el 10 argentí, i semblava que s’acabava el món. En certa manera es va acabar, però tot és provisional ara, en la trista era de la cibermemòria, i qualsevol cosa que passa i que sembla greu o definitiva s’allunya gràcies a la cridòria de les xarxes i de les novetats... Se’n van anar Iniesta i Xavi i semblava que tot s’enfonsaria, i es va enfonsar, i després se’n va anar Messi i semblava que els regnes barcelonistes es diluirien, i es van diluir. No hi ha profeta més potent que la realitat, i la realitat blaugrana ha anat trencant els artells de la il·lusió barcelonista, temporada a temporada, fins que tornin a sonar campanes noves, que són, tant de bo, les que ara tocaran aquests dos números nous, el d’Ansu i el de Pedri, separats per cert per un nou (el de Depay, potser), que els últims anys no ha pogut sostenir cap llegenda com aquella de l’Evaristo que va passar pel Camp Nou, va eliminar d’un cop de cap el Reial Madrid i després se’n va anar, traspassat, al Reial Madrid... Ara l’esperança està rejovenida, ja que aquests dos nois a qui han penjat escuts semblants, el 8 i el 10, ingressen amb responsabilitats inèdites en gent tan prometedora sent encara tan joves. Fati és potser el futbolista més resolutiu del Barça d’aquesta època, malgrat que és evident que no ha exercit fins ara un encàrrec contundent. Però en la seva manera de ser (i de somriure) apunta una manera de jugar que s’assembla al col·lega que porta el 8. Pedri genera joc, mira de lluny; Fati té als seus peus els ulls, dispara com si ja ho hagués assajat, no dubta, igual que Pedri, que també sap que on posa l’ull posa la bala. De tots dos es pot esperar l’alegria del gol, que ja ha assajat l’illenc amb la gallardia dels futbolistes alegres. Guanyaran, la veritat és que ja han guanyat. Sense ells el color blaugrana seria ara un color diluït, i aquests números, el 8, el 10, una nostàlgia sense farcit. Vivim una altra època gràcies a aquests nois i a la metàfora que porten dins els números que ara són seus.

El més llegit