Vents de recessió: l’estiu per barret

Com cantava Javier Krahe, una enquesta he fet al meu voltant, i els resultats són aclaparadors: en el meu entorn, la sensació és que bars i restaurants són sempre plens i que el servei és molt més lent per la falta de personal. És habitual veure bars encara amb terrasses-covid i taules a l’interior a què només donen servei un empleat a la cuina i un altre per a la barra i les taules. Sens dubte el cambrer no dona més de si i l’espera és més gran de la recomanable. Les dades indiquen que els resultats de la meva petita enquesta no van tan desencaminats: el sector de l’hostaleria busca cambrers però no els troba malgrat que a Catalunya 13.000 consten registrats en les oficines d’ocupació. Igual explica aquesta descompensació el fet que en el període entre crisis (2008-2020) el sou d’un professional de l’hostaleria hagi passat (segons dades de l’INE) de 997 euros al mes a 1.009 (en 14 pagues), la qual cosa, descomptada la inflació en aquest període, comporta una pèrdua de poder adquisitiu del 14,1%. Si a això s’hi afegeixen els horaris i les condicions de treball, sembla ser que a molts no els compensa. En ple estiu del ‘carpe diem’, en el qual sense reserva resulta molt difícil sopar gairebé en cap part (de nou així m’ho indica la meva enquesta Krahe), la falta d’empleats té efectes perniciosos sobre la qualitat del servei. Però no n’importa massa: abans de congelar-nos a la tardor, sembla que col·lectivament s’ha decidit esgotar d’un glop l’estiu encara que les canyes i les braves triguin més de l’habitual a servir-se. Ni la inflació, ni l’enèsima onada de la covid ni les nuvolades que venen del nord semblen angoixar-nos. Les dades Els economistes parlen de reserves fetes abans de la guerra a Ucraïna, de bosses d’estalvis generades per la pandèmia, de la injecció de ‘cash’ dels fons europeus. Però els números i les dades no ho expliquen tot: les fotografies del ‘txupinazo’ dels Sanfermines no eren les clàssiques de desenfrenament dels anys prepandèmia. Hi havia desenfrenament, és clar, i alcohol, i les samarretes blanques tenyides de vi, però les imatges també mostraven un tall de mànigues col·lectiu a malastrucs, guerrers, avorrits, epidemiòlegs, percentatges, tipus sense interès, tertulians i funcionaris de bancs centrals. Aquest 15 d’agost a Espanya serà digne de veure, serà la fi del món al so de les orquestres Eclipsi i Maravella que poblen el país. I després, doncs ja veurem què fem, què bé va saber llegir Isabel Díaz Ayuso l’estat d’ànim col·lectiu, el vent dels temps. La relació entre economia i psicologia està més que estudiada. Si tots diem a tota hora que a la tardor entrarem en recessió, si ens en convencem, podem donar per fet que efectivament entrarem en recessió. Als fets (el preu de l’energia, l’augment dels tipus d’interès, l’encariment del crèdit i les hipoteques, per exemple) s’hi uniran l’aturada de consum propiciada per l’estat d’ànim pessimista en famílies i empreses. Potser sí, potser no entrarem en recessió. El que segur que podem saber ja és que el sou dels cambrers no augmentarà a la tardor igual que no han pujat amb l’escassetat de mà d’obra a l’estiu, apostar a salaris baixos és una carta segura en l’economia espanyola. Les mentalitats germàniques observen amb recel, i fins i tot estupor, l’estiu del ‘carpe diem’. Ens expliquen que a la resta d’Europa s’estan preparant per a la tardor i per a l’hivern, que com bé se sap és cruel i inhòspit quan de Rússia només arriba vent siberià i no gas. És la versió geoestratègica i macroeconòmica de la faula de la formiga i la cigala, en la qual els espanyols corrents juguen el paper d’irresponsables que no saben per on van els trets comparats amb els nostres assenyats veïns. Obvien aquests apòstols de l’austeritat que els aeroports col·lapsats són europeus, que els turistes que regaran d’euros les nostres costes i bars aquest estiu també són europeus i que el mal humor i embafament postpandèmic està a tot arreu: mirin, si no, Boris Johnson, Emmanuel Macron i la popularitat minvant de Joe Biden. Farts de crisis, pandèmies, guerres i desgràcies, els anys 20 del segle XXI són els del ‘carpe diem’. ¿Irreflexiu? Potser. ¿Hi haurà ressaca? Segur, i de les dures. ¿Comprensible? També. I positiu: l’estiu del ‘que nos quiten lo bailao’ omplirà els rebostos de moltes formigues perquè no siguin cigales a la tardor. Sempre que no treballin de cambreres, és clar.

El més llegit