La caiguda de Boris Johnson no té la grandesa dramàtica d’un personatge shakespearià i té, en canvi, bastants trets d’una previsible comèdia d’embolic o sainet, o de les dues coses alhora. El final de la carrera política del primer ministre del Regne Unit té algunes ensenyances sobre quins són els riscos que corre un governant quan es creu amb poder i atributs suficients per desafiar totes les convencions tots els dies. Dir que «Boris Johnson només ha sigut Boris Johnson» des del principi, com ha escrit un analista a The New York Times, és filar fi tot i que aparentment la frase no és més que un joc de paraules. Però no ho és: el premier va arribar al 10 de Downing Street amb un equipatge de mentides, extravagàncies i gust per l’histrionisme que a ningú pot sorprendre. El seu paper en el partygate, el seu menyspreu per les normes més elementals de prudència al recolzar un més que presumpte assetjador sexual, el seu populisme desmesurat al promoure el Brexit, primer, i violentar l’aplicació de l’acordat amb la UE per a Irlanda del Nord, després, aporten indicis esclaridors de l’estil johnsonià.