Boris Johnson allarga la crisi

La caiguda de Boris Johnson no té la grandesa dramàtica d’un personatge shakespearià i té, en canvi, bastants trets d’una previsible comèdia d’embolic o sainet, o de les dues coses alhora. El final de la carrera política del primer ministre del Regne Unit té algunes ensenyances sobre quins són els riscos que corre un governant quan es creu amb poder i atributs suficients per desafiar totes les convencions tots els dies. Dir que «Boris Johnson només ha sigut Boris Johnson» des del principi, com ha escrit un analista a The New York Times, és filar fi tot i que aparentment la frase no és més que un joc de paraules. Però no ho és: el premier va arribar al 10 de Downing Street amb un equipatge de mentides, extravagàncies i gust per l’histrionisme que a ningú pot sorprendre. El seu paper en el partygate, el seu menyspreu per les normes més elementals de prudència al recolzar un més que presumpte assetjador sexual, el seu populisme desmesurat al promoure el Brexit, primer, i violentar l’aplicació de l’acordat amb la UE per a Irlanda del Nord, després, aporten indicis esclaridors de l’estil johnsonià. Boris Johnson ha fet de Boris Johnson amb la precisió, determinació i desimboltura que es podia esperar del personatge. També amb grans dosis d’impunitat a l’imaginar-se protegit de l’escrutini públic al coronar el cim. I ara creu que pot manejar la crisi mitjançant un cerimonial que col·loca el Partit Conservador en un compromís, amb les enquestes clarament en contra i una inevitable carrera entre primers espases que aspiren a succeir-lo. Si com vaticinen els càlculs més optimistes, la crisi es tancarà entrat setembre amb l’elecció d’un nou líder tory, la conseqüència immediata és que els dos pròxims mesos contindran els ingredients necessaris per agreujar el desgast del partit, obligat, potser, a donar curs a una llarga i pot ser que agra competició entre rivals tret que en pocs dies es destaquin un parell d’ells i els altres renunciïn a la lluita. Perquè això sigui possible, perquè la crisi tingui un poder d’erosió assumible, és imprescindible que Johnson hi posi de part seva i atengui la sensatesa dels que li exigeixen que abreugi els tràmits. Però l’ànim de Johnson és lluny de l’esperit diligent que li reclamen els seus i els condemna a una batalla pel lideratge al negar-se a deixar el 10 de Downing Street com abans millor. The Guardian veu en això un desafiament del premier als que l’han deixat en la més absoluta i patètica soledat, el Financial Times augura que Johnson encara pot causar problemes reals al seu partit en els pròxims mesos i The Times lamenta que amb el seu procedir treu a la llum l’amarga lluita pel número 10. Es tracta de diferents versions d’una mateixa conclusió: el mal causat pel líder sortint pot augmentar per poc que aquest provoqui una prolongació del procediment per substituir-lo. La molt antiga convicció que l’allargament d’una crisi l’agreuja irremeiablement es fa així realitat a les portes d’un futur més fosc del que es va poder intuir quan Rússia va desencadenar la invasió d’Ucraïna. El temor d’una economia en recessió, fruit de les incerteses associades a la guerra, més la panòplia de males notícies que esperen a la tornada de les vacances són prou raons perquè l’establishment britànic reclami amb raó l’escurçament dels terminis perquè el successor de Johnson ocupi al més aviat possible el pont de comandament. Dit d’una altra manera: urgeix al Regne Unit disposar d’un governant previsible, convencional i mesurat capaç de gestionar l’avenir sense sortides de pota de banc. Com ha escrit un editorialista, ha vençut el temps d’épater le bourgeois, una comesa en què Johnson es prodiga des de sempre. Als conservadors també els urgeix sortir del laberint. Per més que es poleixin, ja res els privarà de passar a la història com el partit britànic que pitjor ha administrat una majoria absoluta, el pròxim primer ministre es farà càrrec de la situació amb un desavantatge d’entre 8 i 10 punts amb relació a les expectatives electorals del Partit Laborista i el risc de crisi social associada a la recessió enterbolirà l’horitzó. Les lliçons impartides pels electors britànics des del final de la Segona Guerra Mundial justifiquen totes les alarmes: si Winston Churchill va perdre el Govern immediatament després de la victòria de 1945, ¿quina pot ser ara la sort d’un partit desprestigiat en el qual, en una mesura o una altra, es pot considerar els seus dirigents més rellevants cooperadors necessaris en la tolerància i encobriment de les extravagàncies johnsonianes? El problema és que la reparació dels danys causats per Boris Johnson no podrà ser ni ràpida ni fruit de mesures expeditives. El primer ministre «va ser enderrocat per la seva pròpia deshonestedat», remarca el setmanari The Economist, i afegeix: «Les empremtes dactilars del senyor Johnson són per tot arreu en el desordre d’avui i els problemes són més profunds que un sol home». El diagnòstic està impregnat de realisme; trobar un camí de treball reconeixible requereix, entre altres mesures, desactivar la influència en el camp tory de no pocs oportunistes que van creure que amb la victòria del Brexit el 2016 podien canviar el rumb del partit de forma similar a com al seu dia ho van fer els neocon als Estats Units fins a colonitzar per complet el Partit Republicà. I aquest sanejament suposa bussejar en la trama d’interessos que va esqueixar el Regne Unit de la Unió Europea, emprendre una operació extremadament delicada que pot aguditzar la crisi d’identitat dels conservadors si no s’aborda amb tacte extrem.

El més llegit