Ucraïna no en té prou amb l’artilleria

És cert que, com acaba d’afirmar el president Volodímir Zelenski, el nou material artiller en mans de les Forces Armades ucraïneses està aconseguint resultats «molt notoris» en la seva oposició als invasors russos. Però seria un error, tantes vegades repetit en ocasions anteriors al valorar el paper individual d’altres armes, com els drons armats, creure que això fa un tomb total al desenvolupament de la guerra. Conscient de la seva inferioritat per sostenir la defensa contra una gran potència militar com Rússia, Zelenski ha demanat des del principi de la invasió més i millors armes. I només és ara quan finalment alguns governs –amb els Estats Units i el Regne Unit al capdavant– han decidit subministrar-li alguna cosa més que material antic de procedència soviètica, amb el clàssic argument que era conegut pels militars ucraïnesos i, per tant, no necessitaven instrucció específica per utilitzar-lo. En realitat, miraven d’ocultar el temor de significar-se davant Moscou, entregant material sofisticat al seu enemic, per por de les possibles represàlies russes. Vençut aquest temor per part d’alguns països, entre els quals no hi és Alemanya i tants d’altres, ara els artillers ucraïnesos comencen a comptar amb obusos M777 i Caesar, llançacoets múltiples M270 i llançamíssils múltiples M142 Himars. En comparació amb el material del qual fins ara disposaven, la millora és molt notable, tant en abast –al passar dels 20 km a més de 70– com en precisió –de centenars de metres d’error circular probable a tan sols una desena–. Però encara és més notable la millora en rapidesa de recàrrega entre salves. Així, per exemple, si els llançacoets múltiples BM27 Uragan de fabricació soviètica, amb els quals Kíiv estava dotat fins ara, necessitaven més de 20 minuts per fer un segon llançament, els Himars M142 nord-americans que acaben d’entrar en servei no en necessiten més de cinc. Aquesta dada és fonamental quan es tracta de sobreviure al foc de contrabateria enemic, que busca eliminar els llançadors abans que puguin canviar de posició. Per descomptat, això permet a les forces d’infanteria ucraïneses comptar en el seu avanç amb un suport pròxim amb menys risc de patir ‘foc amic’. Igualment, facilita la realització d’atacs directes a llocs de comandament, instal·lacions logístiques, dipòsits de munició, aglomeracions de tropes i fins i tot columnes de vehicles. En altres paraules, complica extraordinàriament la planificació i execució de les accions que l’enemic pugui imaginar, i l’obliga a una dispersió més gran de les seves unitats i a allargar encara més les cadenes logístiques que alimenten les unitats de primera línia. Aporten, per tant, al seu posseïdor un avantatge tàctic que, ben aprofitat, li pot permetre desbaratar ofensives que d’una altra manera tindrien pràcticament garantit l’èxit. Però pensant en termes de victòria o derrota, mentre hi hagi voluntat de combatre, és la infanteria, amb totes les seves diverses capacitats, l’única que pot concedir-la o negar-la. Com a arma principal en el combat, és l’encarregada de conquistar, ocupar i consolidar el control d’un territori. L’artilleria, per molt bé que compleixi la seva missió, és una arma auxiliar que només en el millor dels casos pot ser decisiva per guanyar una batalla, però no la guerra. I avui Ucraïna continua sense comptar amb les capacitats necessàries per passar a una ofensiva general que expulsi del seu territori els invasors. I el mateix val per a Rússia en el seu afany de conquistar Ucraïna.

Ucraïna no en té prou amb l’artilleria

Seria un error considerar que el subministrament de noves i millors armes pot fer un tomb total al desenvolupament de la guerra

El més llegit