Una resposta de Rosell

- «¿Té sensació d’inseguretat al carrer (a Barcelona)?» - «Vaig viure quatre anys a Rio de Janeiro i no em va passar res. Aquí han atracat dues vegades la meva dona.» Sandro Rosell, expresident del Barça i presumpte candidat a alcalde de Barcelona, responia així a una de les preguntes en l’entrevista acabada de publicar per EL PERIÓDICO. Tots tenim un llarguíssim anecdotari sobre (in)seguretat a grans ciutats. Quan vivia a Buenos Aires vaig patir un atracament a mà armada en un restaurant de San Telmo i vaig ser assaltat per cinc adolescents sortint de la Bombonera, camp de futbol del Boca Juniors. A Nova York, Madrid, Lisboa i Barcelona, ciutats on he viscut, mai m’ha passat res. Això no treu que aquesta nit, quan torni a casa després de sopar, pugui tenir un ensurt al voltant de la Diagonal. Amb aquesta frase, Rosell posa de manifest una de les principals preocupacions dels barcelonins: la sensació d’inseguretat que ha obligat els ciutadans a caminar més a l’aguait. Tant a les vivendes com al carrer, és igual de quin barri es tracti. Afecta els indígenes i els turistes. Són sempre robatoris que en alguns casos, al ser forçats, poden acabar amb un ensurt, fins i tot l’hospitalització de la víctima. Quan Rudolph Giuliani va accedir a l’alcaldia de Nova York el gener de 1994 es va proposar com a primer objectiu combatre el crim en una ciutat amb 2.500 homicidis anuals. Ho va aconseguir. Va utilitzar des de petites mesures quirúrgiques i estètiques (neteja de carrers, parcs i el transport públic) fins a l’increment de la presència policial a tota hora i a tot arreu. Van començar els feliços anys 90 en una ciutat que va ressuscitar després d’anys de declivi. Els homicidis anuals van baixar a 500. Nova York es va fer més atractiva per viure-hi i muntar-hi negocis. Com a contrapartida: els preus, des de la vivenda a l’oci, van començar a pujar a l’estratosfera. Amb el temps, Giuliani, aquest gran alcalde de Nova York, va acabar convertint-se en un dels principals assessors d’un tal Donald Trump. Barcelona no està tan malament com venen els seus detractors, d’aquí i del més enllà madrileny, que aspiren que València i Màlaga es converteixin en els nous centres de poder inversor al mediterrani espanyol. Hi ha qui viu de la nostàlgia del passat barceloní i recorda temps pretèrits. Segur que aquestes persones, crítiques amb la ciutat actual, ja no realitzen tràfecs nocturns per observar la seva vitalitat. Però Barcelona tampoc cal entendre-la com un ‘món de Yupi’, com assumeix l’alcaldessa en qualsevol dels seus parlaments. Ada Colau sembla no ser conscient de la brutícia que hi ha a molts barris o del caos circulatori que s’origina en hores punta a causa de polítiques de mobilitat mal aplicades. En moltes polítiques públiques no s’han analitzat els escenaris que podrien causar les decisions que s’han anat prenent. Una ciutat es converteix en atractiva per atraure inversions i talent per molts factors: estil de vida, oci, oferta sanitària i educativa, infraestructures de tota mena, clima, nivell de tolerància i llibertats, equilibri social, seguretat ciutadana i seguretat jurídica. I si una ciutat va bé, que ningú es faci trampes al solitari, hi haurà més riquesa i serà més cara. Redefinir Barcelona és un dels passatemps ciutadans. S’ha de fer des del realisme, sense masoquisme ni excés d’eufòria.

El més llegit