Jordi Pujol sempre ha pensat en la posteritat i és per això que la confessió de fa vuit anys li va doldre en l’ànima. Perquè, fent aquell pas, ell mateix va tallar la llosa que havia de sepultar el seu llegat, de fet, l’única cosa que valora. El neguit de Pujol, més enllà de les circumstàncies delictives que l’envolten i que envolten la seva família, és saber com el tractaran els llibres d’història i mirar de transmetre un missatge, ara, ancià, que el salvi dels inferns i que el faci estar, còmodament instal•lat, en una lleixa memorable dels annals. Tot i les seves escasses aparicions als mitjans, intenta que la regeneració futura es consolidi de tal manera que n’emergeixi un retrat final a mig camí del personatge redemptor de la pàtria i del ciutadà honest “que viu instal•lat en el dolor”.