Nadal i Djokovic esmorzen, dinen i sopen joves

Que s’esperin una miqueta. Són molt bons. Seran molt bons. N’aprendran. Adquiriran experiència. Guanyaran experiència. Però que s’esperin una miqueta i, sobretot, els que ja volen que siguin els nous déus del cel tennístic haurien, si més no, tenir més respecte per aquests dos monstres anomenats Rafael Nadal i Novak Djokovic, protagonistes, autors, herois en dues remuntades impressionants, històriques, a Wimbledon. Que s’esperin una miqueta més. Carlitos Alcaraz és boníssim, un fenomen ¡i tant que sí! Nadal és el primer a reconèixer-ho i el fill de Djokovic ja l’ha convertit, compte Novak, en el seu tennista preferit; aquest nen italià de nom Jannik Sinner, que havia de ser esquiador i, al final, es va fer mestre de la raqueta, també fa molt bona pinta i, sí, aquest noi nord-americà, Taylor Fritz, amb fila (només la fila) de Pete Sampras, té les xarxes inundades del seu present i futur, però haurà de posar-se a la cua. Els avis (i no només en el tennis, no, la Champions la va guanyar Benzema i no Mbappé, vaja) continuen sent la repera. Més respecte per ells. El que estan fent, el que han fet, com ho han fet, Nadal i Djokovic a Wimbledon, mereix que els que anuncien el seu declivi, els que creuen que l’anomenada ‘new generation’ ja és aquí per prendre’ls el tron, es passin en bucle, durant hores, les remuntades de Novak i Rafa contra aquests nens. Més enllà dels 30 Ja tindrem temps de cantar les glòries d’aquests joves però, de moment, els avis se’ls estan menjant, per esmorzar, dinar i sopar, no només a base de coratge, passió, determinació i mentalitat guanyadora, sinó amb tennis, amb molt tennis, amb una enorme saviesa, sabent que, en un Grand Slam, que no és un Masters 1000, sisplau, a cinc sets, en més de quatre hores, s’ha de ser molt Djokovic o molt Nadal per guanyar-los i, de moment, aquests noiets no ho són per més altaveus mediàtics que tinguin i més tècnics (els seus) que diguin que estan preparats per acabar amb els avis. Portem dos dies veient partits prodigiosos, protagonitzats per dos tennistes, de 35 i 36 anys, que entre els dos sumen 42 grans tornejos. Ídols, monstres, que viuen en el firmament que aquests joves projectes de déus ni tan sols tenen, encara, a l’abast de la punta dels dits. Per descomptat que els mateixos que van lloar (abans d’hora) els joves i van pronosticar el naixement d’una nova era, van intuir que ni Djokovic ni Nadal, que segueix lesionat i veurem quina serà la seva vida com a pare i avi, arribarien a les semifinals de Wimbledon. I aquí estan tots dos, jugant, no només el seu millor tennis, sinó demostrant que, de moment (i que esperin una estoneta més) són inabastables per aquesta ‘new generation’. Nadal i Djokovic esmorzen, dinen i sopen joves per enfortir, no només la seva ambició i passió per sentir-se els millors tennistes de la història (ara sí), sinó per sentir-se vius, molt vius.

El més llegit