Sánchez es rendeix al poder americà

‘Cómo hemos cambiado’ (1991). Em costa molt treure’m del cap el títol de la cançó de Presuntos Implicados quan penso en el PSOE i en Pedro Sánchez. M’assalten, alhora, imatges no tan llunyanes: veig, per exemple, Rodríguez Zapatero assegut mentre la bandera nord-americana, amb les seves barres i estrelles, passa davant d’ell. 12 d’octubre del 2003. Centrem-nos, tanmateix, en els fets recents, per a la qual cosa cal que ens remuntem a l’entrada a Espanya de Brahim Ghali, líder del Front Polisario, per ser atès a l’Hospital de Logronyo. Abril del 2021. Mohamed VI s’adona de seguida que el gest humanitari del Govern espanyol li regala una posició avantatjosa. L’autòcrata s’inclina sobre els escacs i comença a dissenyar els seus moviments. Ordena –potser– dirigir el programa espia Pegasus, de fabricació israeliana, contra Sánchez; la seva ministra de Defensa, Margarita Robles, i el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. Pel que sembla, l’espionatge a González Laya fracassa. És igual. La pressió marroquina farà que la ministra d’Exteriors aviat sigui cessada. Abans, el rei alauita ha empès milers d’immigrants subsaharians contra la frontera espanyola. A continuació, Sánchez es rendeix al que és evident, perquè entén la veritable dimensió del que té al davant. Un individu sense escrúpols, Mohamed VI, que, a més del favor dels Estats Units, disposa de la demolidora possibilitat de propiciar que els immigrants assaltin massivament la frontera espanyola. Llavors Sánchez envia una carta a Mohamed VI per entregar-li –en contra de la posició de l’ONU– el Sàhara Occidental, que, segons l’espanyol, s’hauria de convertir en una autonomia dins del Marroc. El monarca difon de seguida la carta, amb l’escàndol consegüent, i deixa al descobert la deshonrosa maniobra espanyola. Lluny d’acovardir-se, Sánchez –Unides Podem s’aferra al Govern, malgrat el seu rebuig profund pel que està passant– continua endavant. Continua enfortint les seves relacions amb el Marroc, al preu de l’enuig d’Algèria. Però el seu afany va més enllà i consisteix a convertir-se en un aliat important per als Estats Units. Fa la sensació que, com li va passar a Aznar al seu dia, Sánchez també ha sigut obsequiat amb una revelació, la de l’atlantisme sense reserves i l’americanisme devot. La cimera de l’OTAN a Madrid està destinada a convertir-se, com així passarà, en el gran trampolí per completar un gir estratègic. Dies abans ha promès que la inversió militar espanyola es multiplicarà fins a assolir el 2% del PIB –gairebé el doble que actualment– i obrirà les portes de Rota a nous destructors americans. Ara se m’apareix aquell adhesiu enganxat a la porta de la meva habitació: «OTAN, de entrada NO» (1986). La Gran Recessió del 2008, primer; la pandèmia del coronavirus, a continuació, i l’atac de Putin contra Ucraïna han canviat el món. Els estats, especialment, els grans països, s’han adonat, abruptament, dels costos i els riscos de la globalització, mentre veuen com les seves economies s’ofeguen en la inflació. Han comprès, també, que no només el món tendeix a ser més i més complex, sinó que la globalització, al contrari del que es creia il·lusòriament, no és sinònim de més i millor democràcia. Lluny, molt lluny ja de les alegres proclames sobre el final de la història, estem assistint a l’inici d’una nova guerra freda, que, en aquesta ocasió, tindrà els EUA i la Xina com a grans protagonistes, i en la qual el militar no serà el factor més important. Xi Jinping ha propiciat la degradació progressiva de la situació a Ucraïna per debilitar els EUA i els seus aliats europeus. Sap, així mateix, que, al món que ve, Moscou, malgrat els seus caps nuclears, està condemnada a ser un apèndix. Sánchez ha decidit llançar-se als braços dels EUA. Va obtenir a Madrid les felicitacions i els elogis de Joe Biden. El divendres 24 de juny, gràcies al pacte assolit amb Mohamed VI, va ser la gendarmeria del Marroc la que es va ocupar dels immigrants. El resultat, una infinitat de ferits i desenes de morts. Els marroquins s’ocupen ara del treball brut. Sánchez, malgrat els joves cadàvers amuntegats, va declarar que la crisi s’havia resolt «bé» i va donar el seu suport als policies marroquins. Va culpar del succés les «màfies» i va assegurar, sense que se li mogués un pèl de les celles, que «va ser un atac a la integritat territorial del nostre país, d’una manera violenta». Vergonya i repulsió –aquí no hi ha ‘realpolitik’ que valgui ni atenuï el que ha passat– és el que qualsevol persona decent hauria de sentir.

Sánchez es rendeix al poder americà

La cimera de l’OTAN a Madrid ha sigut el gran trampolí per completar un gir estratègic que consisteix a convertir Espanya en un aliat important per als Estats Units

El més llegit