Sandro Rosell

Sandro Rosell va ser un jove vicepresident del Barça i després president del 2010 al 2014. Però l’infortuni li va explotar a la cara el maig del 2017, quan la fiscalia el va acusar de blanqueig de diners i altres delictes i va ser empresonat per la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamelas. El més estrany va ser que a Rosell –un empresari conegut– li va ser negada sistemàticament i sense justificació la llibertat amb fiança durant gairebé dos anys. Després, el primer dia del judici oral, els tres magistrats de l’Audiència Nacional que l’havien de jutjar el van deixar en llibertat i el van acabar absolent de tots els càrrecs per falta de proves. El que li va passar té tots els ingredients d’un relat ‘kafkià’. I que la jutge d’instrucció fos ascendida poc després a magistrada de la Sala Penal del Tribunal Suprem va afegir més intriga al cas. Una presó sense fiança tan llarga (el límit legal és de dos anys) no és normal. I ara el cas s’ha tornat encara més tèrbol quan s’ha sabut que l’acusació fiscal estava basada, almenys en part, en un informe indocumentat del famós comissari Villarejo. El de, entre d’altres, l’anomenada Operació Catalunya. ¿Per què la Justícia va mantenir Rosell en presó sense fiança, i sense proves, durant dos anys? El cert és que el conegut aquests dies contribueix a donar més credibilitat a la tesi de Rosell que tot es va deure a una maniobra d’alguns aparells de l’Estat amb empresaris a qui estava enfrontat. A Catalunya –amb l’excusa de combatre el procés i l’independentisme– van passar massa coses estranyes que seria necessari aclarir. I el que ha passat a Sandro Rosell és bastant inimaginable. Veurem el recorregut de la querella que ara l’empresari interposarà contra Villarejo. Però, a part de la trista experiència judicial i carcerària, Sandro Rosell és també un testimoni del drama polític de la burgesia catalanista. Vaig conèixer el seu pare, Jaume Rosell, que va ser gerent del Barca, el 1970. Encara no existia CDC, però ja era un convergent ‘avant la lettre’: catalanista, de família empresarial, inquiet i actiu contra la dictadura i admirador de Jordi Pujol. Pujol acaba de declarar a Josep Cuní que sempre va ser nacionalista però no independentista. Crec que és així, no tant per falta de ganes sinó perquè, gran lector de llibres d’història, sap que el que no pot ser, no pot ser i a més és impossible. La pregunta política (no personal) a Pujol seria per què no ho va dir abans –del 2012 al 2017– contribuint així que una part del país es llancés a una cosa que –ho confessa– no ha acabat gens bé. El mateix Rosell va declarar a Jordi Évole –i insisteix en les declaracions a EL PERIÓDICO– que en un referèndum votaria a favor de la independència, però l’endemà se n’aniria de Catalunya. Diu que votaria amb el cor, però que viu amb el cap. Però viure dels sentiments és el que va liquidar un partit com CDC que –agradés més o menys– recollia el sentir de gran part de les classes mitjanes catalanes que ara s’han quedat sense altaveu. I un país necessita tant l’esquerra –aquí n’hi ha tres i amb força (PSC, ERC i comuns)– com un centredreta amb autoritat política i electoral. Més enllà de la política, el que li va passar a Rosell indica que a Espanya la Justícia és molt millorable i que hi ha poders (no només estatals) que abusen de la seva força. Rosell encara té valor per pensar en una candidatura de signe gestor (no polític) a l’alcaldia de Barcelona. No sé com li anirà, coratge no li falta.

Sandro Rosell

Després de l’aparició en el cas de Villarejo, l’expresident del Barça veu avalada la seva tesi que va ser víctima d’una estranya conspiració

El més llegit