Sempre m’ha fascinat la capacitat d’alguns animals per ensumar els desastres naturals. És veritat que no sempre els serveix per esquivar la mort, com hem comprovat en l’esfereïdor incendi de Zamora, però insisteixo: em sorprèn que aquests animals, als quals ens sentim tan superiors, siguin capaços de detectar el perill abans que nosaltres. Potser per això he arribat a la conclusió que els humans, a mesura que complim anys, potser desenvolupem algun d’aquests poders sobrenaturals que atresoren gats, gossos i elefants. Jo almenys fa temps que noto en l’aire vibracions desconegudes. Inexplicables. Tan aviat el personal està angoixat pel punyeter virus com ara es treuen les mascaretes, i el bitxo fa un bon tiberi, és clar. Que la llum o els carburants hagin escalat a preus estratosfèrics o que les síndries fingeixin amb ser un article de luxe no impedeix que gran part del personal es disposi a tirar aquest estiu la casa per la finestra. El que passa és que aquest desenfrenament consumista-comprensible d’alguns contrasta amb l’emprenyament i la frustració de molts altres que no tenen res per llançar per aquesta finestra, a menys que siguin les seves il·lusions.