És evident que quan Pedro Sánchez va despertar del somni atlantista, els problemes domèstics que va aparcar durant l’exitosa cimera de l’OTAN encara hi eren. Com el dinosaure al conte de Monterroso. Fins i tot algun d’aquests problemes agreujat, com és el cas de l’IPC, que ha arribat ja als dos dígits. A Sánchez la trobada dels màxims dirigents mundials a Madrid li ha sortit de deu. Un èxit organitzatiu i un èxit personal, perquè els espanyols han pogut veure retransmès en directe el magnetisme que irradia el president entre els socis europeus i ara també amb el president dels Estats Units, Joe Biden, que en el passat l’ignorava. Es desconeix, no obstant, si aquest desplegament de simpatia recíproca que ha suposat per a ell la cimera li donarà algun vot a casa. Des de la seva esquerra creuen que no, i és possible que encertin, tot i que no per l’antiatlantisme militant, que sembla haver quedat com un reducte minoritari, sinó perquè cal veure quant dura l’efecte de les fotos davant d’un panorama econòmic que pinta malament i de la massacre de Nador, tan mal resolta en les seves declaracions.