Josep Borrell: una veu en el camí

Si és cert que la guerra no és un fenomen independent sinó la continuació de la política per diferents mitjans, és obvi que ens estan fent un flac favor. La famosa frase de Clausewitz es fonamenta en un concepte emocional del conflicte armat. I segons ell, tot i que en l’inici de la contesa aquest element essencial en la condició humana no es contemplés, el desenvolupament bèl·lic l’acaba fent inevitable perquè, després, tot es resumeix en una pugna entre bons i dolents. Els nostres i els altres. Ho comprovem diàriament des de fa tres mesos. Zelenski ho practica en totes les seves intervencions, acuradament preparades. També amb la seva uniformada posada en escena. Cada un dels seus al·legats burxa en els sentiments ferits per les bombes enemigues, trencats per la desolació dels supervivents, enfonsats per la tristesa dels refugiats. I mentrestant, exigeix més armes per poder lluitar, més ajuda per poder desafiar, més contundència per poder guanyar. Els seus aliats compleixen i diuen que el recolzen de manera incondicional. I li envien material bèl·lic i diners, embolicats en una retòrica que té els seus límits en la línia vermella rere la qual espera el risc nuclear. Però mentrestant, internament, comencen a preguntar-se si aquest és el camí. Saben que la guerra és una derrota en si mateixa, perquè només la sang és el preu de la victòria. Clausewitz de nou. I ningú vol sang pròpia en un combat aliè. En això s’ha reafirmat l’OTAN aquests dies a Madrid. En la intransigència amb què cal tractar Putin. Castigar-lo amb més contundència i envoltar-lo amb més eficàcia. I així, presentant-nos el responsable de la invasió com el dolent de la història que és, Biden aprofita per dictar el discurs, canalitzar la seva estratègia i enforteix els seus interessos. Que és el que realment tenen els Estats Units tot i que parlin d’amistat. Josep Borrell Fontelles (la Pobla de Segur, 24 d’abril de 1947) ho sap. I intervé en aquest debat amb un argument clar: no es tracta tant de gastar més en armament sinó d’administrar-lo millor per reforçar l’OTAN amb una coordinació comunitària eficient. En cas de ser així, no farien falta ni un exèrcit europeu ni fiar-ho tot a la protecció americana. I de la mateixa manera que l’alt representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat defineix el nostre model com la millor combinació que la humanitat ha sigut capaç de fer entre llibertats polítiques, progrés econòmic i cohesió social, també assumeix el fracàs en la gestió de la immigració, manifestant la seva preocupació per l’ocorregut entre tanques a Melilla. Una cosa que contrasta amb la generositat amb què s’ha rebut els refugiats ucraïnesos, marcant un claríssim tracte diferencial del qual no és aliè el color de la pell. Poc ressò per a una veu d’estadista en temps populistes. Massa propaganda oficial ofegant opinions clares en una Europa acostumada a nedar i guardar la roba. Que avança amb poques presses i massa pauses. És probable que aquesta sigui la raó per la qual a Josep Borrell els seus contraris el temen des que ostentava responsabilitats en la Hisenda espanyola d’aquell socialisme que es creia invencible. Quan, rere la seva aparent arrogància, s’amagava la seva contundent sensatesa. La que avui es valora si se l’escolta sense prejudicis.

Josep Borrell: una veu en el camí

Borrell defensa que no es tracta tant de gastar més en armament sinó d’administrar-lo millor per reforçar l’OTAN amb una coordinació comunitària eficient. Si fos així, no farien falta ni un exèrcit europeu ni fiar-ho tot a la protecció americana

El més llegit