Preparin-se: han acomiadat Paco Seirul·lo

Jo anava bastant a La Masia. Els meus amics Carles Folguera, Jordi Roura i Mario Ruiz m’hi convidaven sovint per parlar, per menjar un bon menú o perquè els ajudés a divulgar alguna de les històries humanes que es vivien allà dins i que consideraven eren dignes de difondre’s, tot i que, sovint, a la directiva o als responsables de comunicació de torn, com gairebé sempre, no els venia de gust que els periodistes hi fiquéssim els nassos. En totes aquestes visites, que van ser moltes (ara que ja no m’hi conviden, puc explicar-ho), sempre, sempre, sempre acabava acostant-me, caiguda ja la tarda, als diferents camps d’entrenament de la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Abans, durant o després, sempre, sempre, sempre acabava creuant-me amb Paco Seirul·lo, que anava acompanyat d’algun tècnic de la casa, algun aprenent d’entrenador o algun dels seus ajudants. El mag Seirul·lo I per a aquest seguici (i per a mi, ¡vaja!, ja que Pep Guardiola parlava meravelles de Paco), Seirul·lo era Déu. Repeteixo: ¡Déu! No t’ho deien de paraula (¡tampoc feia falta!), però els seus acompanyants aixecaven una cella, et feien l’ullet, et feien un cop de colze, et pessigaven amb discreció, sempre amb la intenció que sabessis que estaves davant el Summe Pontífex de tot el que veuries i sí, és clar, de tot el que es veia al Camp Nou. Perquè, com he llegit aquest matí d’Andoni Zubizarreta a ‘El País’ (‘Seirul·lo, un druida al Camp Nou’) –i dic jo que ‘Zubi’, que ha estat al Barça jugant i observant-ho tot, deu saber el que escriu–, el que tenia (té) la poció d’aquest futbol era (és) Paco Seirul·lo, a qui ara el Barça, el Barça familiar, el Barça del president-executiu, acaba d’acomiadar. Pitjor: ens hem assabentat per Ramon Salmurri, de Catalunya Ràdio, que se’n va un dels puntals més ferms, no ja de la metodologia blaugrana, que també, sinó del futbol creatiu, vistós, prodigiós, que va arribar a l’excel·lència durant molts anys. ¿De debò ens n’havíem d’assabentar d’esquitllentes? ¿De debò pensen els actuals dirigents blaugrana que Seirul·lo pot deixar el Barça per la porta del darrere? ¿De debò són tan venjatius o tenen tan poca memòria per comportar-se així? ¿De debò no hi ha hagut un sol inquilí del «camarot», no sé, Enric Masip, potser (¿Masip?, però si així se’n va anar David Barrufet, ¡i portava 37 anys en la secció!), que pogués xiuxiuejar-li l’oïda a Joan Laporta que Seirul·lo no se’n podia anar així? ¿De debò que cap dels executius de comunicació, que sumen ja dècades en el càrrec (arraconats), li ha dit al seu nou cap: «Seirul·lo no se’n pot anar així»? El pitjor és que potser algú els ho ha dit i han passat de tot. Aquest és el problema. Gràcies, Paco Seirul·lo, a sobre, com que és un senyor (gràcies, Paco, pel teu estil exquisit i categoria), s’ha acomiadat amb una carta en la qual dona les gràcies «després de gairebé 47 anys en el Barça». Ho diré jo: 47 anys ¡sense vacances! Quantes vegades el van venir a buscar perquè tots els grans clubs sabien que era ell qui tenia la poció de l’èxit. I sempre va dir: «No, perquè aquesta és casa meva». Doncs l’amo de la casa acaba d’acomiadar-lo. I se’n va per la porta del darrere. I el dolent, el pitjor, el vergonyós, és que al club creuen que és el correcte, el familiar, el modern, el ‘cool’, dic. Em dol no sentir ni llegir els que defensen que l’estil Barça és innegociable, que el club acaba d’acomiadar, d’una puntada de peu, el redactor d’aquesta bíblia que tant elogien. Deu ser que soc un heretge. Preparin-se, han acomiadat Paco Seirul·lo. ¿Què més pot passar?

El més llegit