El gran problema de Laura Borràs, tan gran com ella mateixa, és que molts -fins i tot en les seves pròpies files- l’estaven esperant amb el punyal entre les dents, per la seva arrogància. El que els succeeix és que confonen el seu permanent somriure estúpid amb un somriure arrogant, però el de Laura Borràs és només un somriure estúpid, com correspon a la seva portadora. Aquí no hi ha arrogància, com n’hi pot haver en algú que no té cap capacitat ni vàlua. Això de prendre per arrogància el que no era sinó estupidesa, li ha creat a la Borràs molts enemics, i això que la pobra s’ha esforçat a deixar clar, a la menor ocasió, el motiu del seu somriure. Així doncs, seré jo, que mai he pres el seu somriure per arrogant sinó pel que era, qui la defensi davant la caça de bruixes de què és objecte. Som-hi