La massacre a la frontera de Melilla, 23 morts i dotzenes de ferits, va agafar Espanya amb els últims preparatius de la cimera de l’OTAN. Està un empolainant l’alfombra vermella que trepitjaran els líders mundials a la porta davantera i els desposseïts de la terra envesteixen la posterior. De totes les males respostes possibles que Pedro Sánchez va poder oferir sobre el consumat desastre, el president espanyol va escollir la pitjor, la menys compassiva. No hi estem acostumats. Portem anys de política intensa, de reaccions sobreactuades d’empatia amb tot el que es mogui i pateixi, sigui Rociito, siguin els gossos abandonats a l’estiu, els desplaçats per un incendi o les víctimes d’un naufragi de pastera. I de sobte s’ha acabat la solidaritat, que es reserva per al Marroc i les seves forces de seguretat en la repressió brutal de l’assalt al reixat. D’estendre la mà a Open Arms per inaugurar la legislatura del canvi i la cooperació, a invocar la integritat territorial com a única norma moral. En què haurà quedat la frase «haver salvat la vida de 630 persones fa que valgui la pena dedicar-se a la política» del llibre de Sánchez ‘Manual de Resistencia’, sobre l’acollida als immigrants rescatats pel barco ‘Aquarius’ al Mediterrani. Ara es resisteix agafat a la cadira mirant cap a un altre costat, com en política s’ha fet tota la vida. La violència de la càrrega policial i les fosses cavades en temps rècord per ficar dins els subsaharians esclafats, molts refugiats procedents de països en guerra, i el forrellat informatiu han merescut una eloqüent callada del Govern d’esquerres. Què els costava a president i ministres mostrar-se una mica més tristos i menys contrariats; ni s’han pres la molèstia de fingir.