Una OTAN submisa i entregada

La cimera de l’OTAN ha escenificat la rendició d’Occident a les ambicions ideològiques i polítiques de l’‘hegemon’. Ajudat per la brutal agressió russa, Biden ha aconseguit que els aliats assumeixin una estratègia que pretén allunyar el fantasma d’una Guerra Civil als EUA amb l’advertència de l’avenç d’enemics exteriors. A Madrid s’ha imposat sense resistència una dinàmica bel·licista contra Rússia i la Xina de dimensions extraordinàries, en la qual la lluita per la primacia mundial deixa a la cuneta les qüestions relatives a la seguretat humana i del planeta. La invasió injustificable d’Ucraïna i la dictadura de Putin faciliten desviar l’atenció de la profunda polarització que pateixen els EUA, on la investigació de la Cambra de Representants desgrana la involucració de Trump en l’assalt al Capitoli. El creixement desbocat de la desigualtat i la llarga inseguretat econòmica han disparat el populisme, la disfuncionalitat democràtica i la violència, cosa que acosta perillosament la hiperpotència a un enfrontament intern. Apuntar que Pequín i Moscou són els que van «contra els nostres valors i interessos» és una fugida, que no solucionarà els problemes de la societat nord-americana, però pot desencadenar la tercera guerra mundial. El nou concepte estratègic adoptat per l’OTAN trenca el món en dos blocs antagònics. Després de descriure Rússia com «l’amenaça més important i directa», carrega contra la Xina i l’acusa de fer servir totes les eines per augmentar la seva presència global i projectar el seu poder. Afirma que «utilitza la seva influència econòmica per crear dependències estratègiques» i que pretén controlar sectors tecnològics clau i infraestructures crítiques. El document conclou que Pequín «s’esforça per subvertir l’ordre internacional basat en regles, en l’àmbit espacial, cibernètic i marítim». Stoltenberg repeteix incansable que vivim en un món més perillós, competitiu i impredictible. Preparar per al combat 300.000 soldats, en lloc dels 40.000 actuals, no el converteix en més segur. Més armes i més despeses militars tampoc serveixen per crear la necessària moderació que requereixen aquests temps ni per calmar l’ansietat de la societat. El canvi del discurs diplomàtic pel bel·licista aboca al conflicte. L’assistència a la cimera de socis del Pacífic, dels Balcans i del Sud global revela no només que l’OTAN continuarà expandint-se per incloure fins i tot Kosovo, país que Espanya no reconeix (tot i que, si l’hi manen, a ningú li estranyaria que ho fes després del que ha passat amb el Sàhara), sinó també la implicació de l’Aliança Atlàntica en una eventual guerra per defensar Taiwan i la pressió als països en desenvolupament perquè s’uneixin al bloc occidental. L’‘èxit’ no ha pogut ser més gran per a una organització afligida de «mort cerebral» després de la vergonyosa sortida de l’Afganistan després de 20 anys de combats. A Madrid s’han establert les bases d’un desacoblament entre Washington i Pequín que dona carpetada al pragmatisme i la moderació estratègics que van impedir que la guerra freda derivés en calenta. Amb Putin rebentant Ucraïna, Zelenski clamant que l’assassí del Kremlin vol empassar-se tot Europa, els EUA aportant armament avançat i el ministre Albares dient que cal preparar la societat perquè la guerra «va per a llarg» tot apunta que aquest bany de sang, que arruïna Europa econòmicament i enfonsa tots els esforços per contenir el canvi climàtic, és l’avantsala d’una contesa més gran. La disfunció política que afligeix el món occidental no se soluciona buscant enemics exteriors, més aviat al contrari. La inflació i la pobresa energètica incrementen la desigualtat i la frustració i actuen com si volguéssim apagar un incendi posant gasolina. S’ha d’escombrar dins abans d’escombrar fora. S’ha de robar la narrativa als populistes i reforçar els llaços socials. Per molt que Stoltenberg proclami que «l’OTAN no és una amenaça per a Rússia», tot i que Rússia sí que ho és per a l’OTAN, i que els interessos dels EUA són els dels aliats, és evident que Europa ha malgastat l’oportunitat que li va brindar el Brexit de consolidar la seva unitat i construir una autonomia estratègica que li permetés jugar d’àrbitre entre Pequín i Washington. A Madrid la UE s’ha decantat per ser l’apèndix dels EUA, sempre exposada al menyspreu de presidents com Trump o al seguidisme sense qüestionament de Biden.

El més llegit