En l’últim dia en una casa es barregen l’auge i la crisi. Tens raons per sentir-te bé i malament. De fet, estàs alegre i trist alhora. No saps com estàs, en realitat. Una casa atresora la seva època d’or i el seu desgast. I llavors, te’n vas. No et mudes d’una casa al cap de de set anys i et creus que no passa res. Passa. Passen moltes coses. ¿Què passa exactament? Això ja no ho sé, però passa. Les persones es construeixen sobre els llocs en què resideixen i que van abandonant per d’altres, i després per d’altres, i així successivament, fins que un dia algú diu d’un «va viure en 13 cases i després va morir», i en aquell moment potser s’entén tot el que passava amb cada mudança. La meva filla fa tres dies que plora perquè no vol marxar del pis vell, després de dos mesos entusiasmada amb la idea d’anar-se’n al nou. Li pregunto què és el que més trobarà a faltar, i no respon. Li pregunto una altra vegada i em diu: «Ai, papa, calla». No hi ha qui ens entengui, i potser això és el millor de nosaltres, que no se sap bé per on agafar-nos.