Cau Severodonetsk, però no canvia res

La insistència de Moscou per prendre Severodonetsk i la focalització mediàtica en el setge a què les seves tropes han sotmès la ciutat, incrementant gradualment els bombardejos indiscriminats contra la població civil i els atacs directes contra els defensors de la planta química d’Azot, podrien fer pensar que la seva presa suposa un canvi substancial en el desenvolupament de l’ofensiva russa per controlar la totalitat del Donbass. És cert que, amb Severodonetsk a les seves mans, Moscou controla ja pràcticament tot l’‘oblast’ de Lugansk, cosa que confirma que, malgrat les seves ben visibles deficiències en el camp de batalla, els russos continuen avançant cap a l’oest. També ho és que això li permet alliberar algunes forces que ara poden sumar-se a una ofensiva que ja té en el punt de mira Kramatorsk, ubicada a l’‘oblast’ de Donetsk. Però, immediatament, s’ha d’assenyalar que la seva conquesta no suposa un gir radical en la marxa dels combats. També cal recordar, però, que el que ara es presenta com una molt rellevant victòria russa sembla molt poc quan es compara amb l’ambiciós pla inicial d’arribar a Dnipró, a la riba del riu Dniéper, i embossar totes les tropes ucraïneses desplegades al Donbass. Un pla que va haver de ser abandonat immediatament, davant el pobre acompliment de les forces invasores i l’extraordinària resposta ucraïnesa. A més, la resistència ucraïnesa no ha sigut en va, fins i tot sent conscients que la ciutat estava perduda des de fa temps. En termes militars, i sense oblidar que es tracta d’una nova tragèdia humana, la defensa de la ciutat ha servit precisament per fixar unes tropes russes que, d’una altra manera, haurien pogut ser utilitzades en altres punts del front, amb la intenció d’accelerar l’avenç rus abans que Ucraïna estigués en condicions de fer servir el nou material que li ha sigut subministrat des de l’exterior. Igualment, el temps guanyat pels defensors de Severodonetsk ha permès que altres unitats ucraïneses hagin pogut instruir-se en l’ús d’aquests nous sistemes d’armes, que ara podran servir per no només frenar els invasors, sinó també per impulsar els contraatacs que s’estan desenvolupant en altres escenaris, com Kherson i Khàrkiv. Elevant la mirada per sobre de les particularitats d’aquest tràgic episodi bèl·lic, i a l’espera del que ofereixin els pròxims xocs de forces, ja és possible determinar que amb prou feines hi ha res nou sota el sol en relació amb els càlculs estratègics dels dos bàndols i les tàctiques utilitzades per aconseguir els seus objectius militars. No ha aparegut cap arma que, per si sola, concedeixi la victòria definitiva, tot i que això no nega que els drons agafen cada vegada més importància, tant per a tasques de reconeixement i vigilància com en missions d’atac. Tampoc està sent el cementiri de cap, incloent-hi uns carros de combat que tantes vegades s’han qualificat com obsolets. En termes operatius tampoc cap dels dos bàndols està aportant novetats ressenyables en l’ocupació combinada de la infanteria amb suport artiller i aeri, més l’aportació dels enginyers en tasques d’obertura de passos i obstrucció de l’avenç enemic. De la mateixa manera, torna a quedar confirmat que sense una bona organització logística –un dels més evidents talons d’Aquil·les de Moscou– és impossible sostenir els combats, tant en clau ofensiva com defensiva, amb mínimes opcions d’èxit. I així seguirà fins al pròxim xoc frontal.

El més llegit