Viatges amb autobús i oci sense mascareta

Han tornat (ara sí) els turistes a la ciutat, d’igual manera que hem tornat nosaltres als aeroports i a penjar a Instagram fotos d’escapades a les illes que no són dels nostres jo d’abans, són d’ara. Són dels caps de setmana que allarguem, dels viatges que arrenquen hores de son per moure’ns, per fi, físicament, i no només a través de la memòria i de l’internet del Zoom profilàctic per la covid. Circulen els diners, hi ha despesa i negoci, hi ha també més alegria pel final d’etapa i les il·lusions renovades. La imaginació ja s’ha fet realitat i viatgem també, de sobte, amb l’autobús per anar a la feina envoltats d’estrangers carregats amb maletes que es dirigeixen a un hotel o un pis turístic. O tornem a casa ja de nit en un vagó colze a colze amb visitants de festival, bermudes, pell envermellida del dia, ulls brillants i molt sorollosos, com som i hem sigut relaxats i sense preocupacions. Hem passat en el període de tres anys de témer l’altre només perquè s’acostés a un metre de distància i amb mascareta al contacte amb els coneguts primer, a l’aventura esporàdica dels actes multitudinaris després, i ara, a les bombolles amb els estranys que són bombes víriques en potència, de rialles que esquitxen i tos de covid. Si el test d’antígens t’explica en privat la teva càrrega de virus, la tos ha quedat com l’empremta ‘deluxe’ del malalt que camina entre nosaltres, o almenys un record que et va deixar al coll el petó de la covid. Aquesta immunitat de grup cap a la qual avancem a tota velocitat travessa oceans i autopistes, i els laboratoris ja esgoten les combinacions de lletres i números per etiquetar les soques que han aterrat entre nosaltres. La covid ens va colpejar en ple auge de la turismofòbia i va convertir les ciutats en allò que només arribàvem a imaginar en somnis, places desertes, monuments accessibles, nens jugant al carrer, refilar d’ocells i fins i tot menys pol·lució. Però vam aprendre allò de compte amb què vols, perquè la cara amarga de l’atur, de les vides limitades i sense il·lusió de seguida va ensenyar el seu rostre, i la tornada dels primers turistes va ser un alleujament. Però les bombolles de virus amb rodes en què avui s’ha convertit el transport públic ja és una altra qüestió. Les mascaretes brillen per la seva absència malgrat que són obligatòries. És com si tapar-se la boca no formés part del ‘look festivaler o vacacional, del pack d’oci «aquesta nit surto a divertir-me». Un està disposat a carregar amb una motxilla i una ampolla d’aigua de litre durant hores, però el tros de mascareta a la cara... ni es veu ni se l’espera. Més contagis de la gent gran Les visites a l’atenció primària de Girona, refugi turístic i de segona residència per excel·lència, han augmentat un 34% en una setmana amb la xifra més alta en tres mesos, i són els dels més grans de 60 anys els que més s’han disparat. I després de l’efecte del llarg cap de setmana de la revetlla de Sant Joan la tendència no haurà millorat. Ja sembla llunyana la precaució cap a la gent de més edat, amb constitucions més febles, per la possible transmissió del coronavirus. Els experts ens van explicar que la mascareta en un ús prolongat dificulta que l’organisme desenvolupi mecanismes de defensa i immunitat, com vam veure en molts nens que van acabar tenint malalties respiratòries després de retirar-los la mascareta. Però el que estem aprenent en el dia a dia és que la bombolla de seguretat s’ha evaporat sense més, que emmalaltir és inevitable. Només ens queda el civisme d’intentar no contagiar els altres i recuperar-nos aviat amb el descans i les cures mèdiques que ens corresponguin. I això no hauria de ser incompatible amb l’oci i el turisme.

Viatges amb autobús i oci sense mascareta

Les mascaretes brillen per la seva absència al transport públic malgrat que són obligatòries, com si tapar-se la boca no formés part del ‘look’ de l’estiu d’oci i turisme

El més llegit