El sol és Déu

Visito l’exposició de William Turner al MNAC un dels dies de la primerenca onada de calor. Cau un sol de justícia sobre Barcelona. Em dic que potser no hi haurà ningú al museu, perquè a la tele han assegurat que les platges estan plenes. Em sorprèn trobar una multitud davant de cada quadro. Soc dolenta fent vaticinis, està clar. I la meva passió per Turner no és gens original. Una de les etapes del recorregut turnerià es titula El sol és Déu, un títol paradoxalment conforme amb les meves circumstàncies que, tanmateix, té a veure amb les de l’artista. Pel que sembla, aquesta va ser precisament l’última frase que Turner va pronunciar al seu llit de mort, com saben tots els aficionats al gran paisatgista anglès i els visitants de la formidable exposició del MNAC. No sembla gens misteriosa si es coneix l’obra de l’artista, però molts li donen voltes al seu sentit i fins i tot a la seva existència. A mi m’agrada pensar que Turner va dir aquestes paraules just abans de morir. M’agrada perquè torna coherent el personatge. Un home a la recerca del sol. M’encanten els romàntics i m’encanta Turner. M’he extasiat davant de les seves obres a la Tate Britain almenys en mitja dotzena d’ocasions. He admirat la seva obsessiva manera de treballar, el seu caràcter solitari, les seves rareses. La que més m’agrada és la seva afició a recomprar els quadros que ja havia venut, pagant de vegades sumes més elevades que les que havia rebut, perquè, pel que sembla, se li feia insuportable no tenir-los. Jo també admiro el sol de Turner, és clar. És impossible no fer-ho. No perquè fos el primer, sinó perquè va saber dotar-lo d’un misteri inèdit fins aquell moment. Fins i tot en els seus quadros més classicistes –els que va pintar admirant Claude Lorraine– va saber vetllar el sol. Sempre hi ha bromes, calitges, boires que eviten allò massa obvi, massa diàfan. Però el meu preferit és aquell en què fa de la tela una espiral de pinzellades en les quals el sol s’imposa d’una manera menys evident, però molt més dramàtic, més emotiu. No m’interessa l’art que m’ofereix massa respostes. Tampoc els artistes que no evolucionen. Dono la raó a Oscar Wilde: pensar sempre el mateix és signe de vulgaritat. Al sortir, Barcelona em sembla més turneriana que mai. Les formidables vistes de la terrassa del museu m’ofereixen una ciutat inundada de sol, però matisada per una boira persistent. Potser és pol·lució, que és igualment turneriana o potser fins i tot més. Els artistes que van viure la revolució industrial anglesa no s’haurien deixat impressionar pels nostres índexs de contaminació atmosfèrica. L’haurien pintat, igual que van pintar el fum de les seves xemeneies o de les seves locomotores. Turner va saber fer de la modernitat el seu tema. Em pregunto si el seu idil·li amb el sol hauria sigut el mateix si hagués nascut en una ciutat com la nostra, assolellada gairebé els 365 dies a l’any. I arribo a la conclusió que les coses estan bé com estan i que, abans que acabi, tornaré a l’exposició del MNAC. Un dia plujós, si pot ser. A veure què passa.

El més llegit