Els adjectius els carrega el dimoni. «El català @paugasol m’ha responsabilitzat del fracàs dels #juegos2030. Amb el respecte que em mereix aquest esportista, hauria d’informar-se millor i no donar per fet que el @COE_es obeeix a estrictes criteris esportius. En aquest cas, ha sigut un aliat de l’independentisme», va tuitejar el president d’Aragó, Javier Lambán, en resposta a un comentari de Gasol, membre del COI després d’haver sigut escollit pels esportistes en els últims Jocs Olímpics, en què assenyalava el president aragonès com a responsable del fracàs de la candidatura del Pirineu espanyol als Jocs Olímpics d’Hivern. Gasol, esportista de renom mundial, estendard de la selecció espanyola de bàsquet durant anys i conegut per no ser, precisament, independentista, és tanmateix català, i per tant, a ulls de Lambán, sospitós. Lambán ha fet un recital polític en aquest llarg serial de la candidatura conjunta entre Catalunya i Aragó per als Jocs Olímpics d’Hivern. Per no ser nacionalista i deplorar el nacionalisme (dels altres, s’entén), Lambán ha complert el manual del perfecte nacionalista: ha defensat l’honor dels seus davant les humiliacions que pretenia infligir-li l’enemic exterior, Catalunya; ha desdenyat la racionalitat (els informes tècnics i dels experts, inclosos els aragonesos) per abraçar-se a la bandera i l’emotivitat en defensa de la dignitat atacada de l’Aragó; ha denunciat conspiracions i traïcions contra la seva terra (un COE aliat, al seu parer, de l’independentisme català); no ha deixat passar ni una ofensa de tant pèrfid a la seva terra i, com el nen que veia morts, ha vist per tot arreu catalans o amics dels catalans o víctimes de xantatges dels catalans: el ministre Iceta, el president Sánchez que pacta al Congrés amb els independentistes i, al final, fins i tot Gasol. El protocol de Lambán és un clàssic.