Ampliació, la credibilitat europea en joc

El que es veia venir, finalment ha passat. Primer la Comissió i després el Consell Europeu, han concedit l’estatut de països candidats a Ucraïna i a Moldàvia, que fins ara eren part de la Política Europea de Veïnat. Contrasta la celeritat amb què s’ha atorgat aquest estatus en contraposició al llarg temps que fa que esperen els països dels Balcans occidentals, tots ells part intrínseca de la política d’ampliació des de la Cimera de Tessalònica de 1999. La seva situació, després d’aquest llarg camí en el desert, és que dos d’ells són països candidats En aquesta regió hi ha quatre països amb estatus de candidat, si bé en diferents fases. Així, Albània i Macedònia del Nord, des de 2004 i 2014, esperen l’obertura de negociacions d’adhesió des del 2020, quan el Consell Europeu va decidir l’inici incondicional d’unes negociacions que encara avui no han començat. Primer per les traves imposades per França en la metodologia d’ampliació, després com a conseqüència del bloqueig que encara manté Bulgària sobre Skopje per una disputa sobre la llengua. Sèrbia i Montenegro, per la seva banda, van obtenir el seu estatus com a candidats el 2012 i el 2010, respectivament, però encara no han obtingut llum verda per començar el procés negociador d’adhesió. Finalment, estarien Bòsnia i Hercegovina, que encara no ha obtingut aquest estatus, i Kosovo, que ni tan sols ha tingut l’opció de sol·licitar-lo. Aquest últim territori, a més, tampoc té encara la liberalització de visats en l’espai Schengen, a diferència d’Ucraïna i Moldàvia, que sí que la tenen. Sembla bastant evident la diferent vara de mesurar amb la qual s’han adoptat les decisions en l’àmbit de la política d’ampliació i, sobretot, quins són els objectius reals d’aquesta política, que fa massa temps que està estancada. La idea original d’aquesta pota de la política exterior europea se sostenia sobre la base que la creació d’expectatives d’adhesió dels països que formessin part d’aquest marc acceleraria els processos d’europeïtzació i, per tant, de democratització. Els criteris de Copenhaguen de 1993 van marcar quines serien les condicions prèvies que havien de complir els estats que volguessin formar part de la UE. Eren essencialment tres: ser una democràcia i respectar l’Estat de dret, ser una economia de mercat i incorporar el cabal comunitari en les seves legislacions per convergir amb la resta de socis. Tanmateix, si alguna cosa han demostrat els anys que han passat des de les ampliacions de 2004 i el 2007 és que aquesta política no ha aconseguit els objectius que perseguia; només s’ha d’observar la situació de l’Estat de dret a Polònia i a Hongria i el caos de corrupció en els quals està sumida Bulgària per saber del que estem parlant. En el cas dels actuals candidats, tampoc s’ha vist un gran avenç en l’àmbit democratitzador d’aquests països on s’han instal·lat, consentides per Brussel·les, les conegudes com a «estabilocràcies», règims polítics que donen estabilitat a la regió amb biaixos autocràtics. El que s’ha representat a Brussel·les aquests dies és un important gest polític en el qual Ucraïna podria tenir molt a guanyar en forma d’impuls, moral i diners, i amb el qual la UE té molt a perdre. El risc de pèrdua de credibilitat si les expectatives ucraïneses no coincideixen amb els avenços. Aquesta credibilitat ja està molt tocada als Balcans occidentals, que veuen en aquest gest un greuge comparatiu manifest amb el qual se senten profundament frustrats. D’aquesta derivada procedeix el segon risc al qual s’enfronta la UE, ja que ha de trobar una sortida per a aquests països, que fa dècades que esperen un senyal realment creïble per part de Brussel·les, si no podríem estar davant de turbulències també a la regió. Sense un estatus de candidat per a Bòsnia, sense la liberalització de visats a Kosovo i sense l’obertura de negociacions d’adhesió per a Albània i Macedònia del Nord, la UE no tindrà prou legitimitat per oferir credibilitat al seu gest a Ucraïna i Moldàvia. Però potser això ja ho saben i per això miren de manera constant en l’àmbit polític i sobretot l’econòmic als EUA.

Ampliació, la credibilitat europea en joc

El que s’ha representat a Brussel·les aquests dies és un important gest polític en el qual Ucraïna podria tenir molt a guanyar en forma d’impuls, moral i diners i amb el qual la UE té molt a perdre si les expectatives ucraïneses no coincideixen amb els avenços

El més llegit