Tinc un amic a qui tot el que li expliquis, per increïble o esbojarrat que sigui, li sembla normal. Tu li dius, per exemple, que el viatge amb tren entre Madrid i Lisboa dura 11 hores i que s’han d’agafar tres trens diferents (per a una distància poc més gran que la de Madrid a Sevilla, que es recorre en tres hores) i ell et diu que «normal». Li comentes amb sorpresa que te n’acabes d’assabentar que el marquès que va matar a trets la seva dona i una amiga abans de suïcidar-se guardava un arsenal a casa sense tenir permís d’armes, malgrat haver sigut denunciat per amenaces a la seva mare i una germana, i ell et respon que «normal». Et sorprens en veu alta perquè la Federació d’Esports de Muntanya i Escalada de Castella i Lleó sigui a Valladolid, que és l’única província de l’autonomia i d’Espanya que no té muntanyes i et diu: «Doncs normal». Amb ell no hi ha manera de discutir; tampoc d’arribar a acords, és cert. Com que tot el que li expliquis a ell li semblarà «normal» aviat s’acaba la conversa.