Balbín i la clau de la transició, per Manuel Campo Vidal

Ens ha marxat José Luis Balbín Meana, un excel·lent professional que no va trobar mai fronteres que li impedissin el seu avenç professional: d’Astúries a Madrid; d’allà a Alemanya, després a París i va tornar a Madrid. De la revista de ‘Pravia’ que va refundar inicialment a l’agència Pyresa; dell diari ‘Pueblo’ a TVE; després a Antena 3 Radio i en televisió amb Martin Ferrand, però també als gabinets de Comunicació del Ministeri de Foment al principi i al Museu del Prado al final. I encara podríem afegir que, sense fronteres d’organigrama, sempre pujant i baixant, de la base a la cúpula i al revés, de les dimissions als silencis, imposats o triats. La vida periodística de Balbín va ser intensa i apassionada, com ell; generós sense límits amb els amics i fins i tot amb coneguts de fa poc, com poques vegades s’ha vist. Repartidor d’oportunitats professionals i de confiança per endavant, amb lleialtat a crèdit. Aquest era, a grans trets, el periodista i el personatge. Però, com només passa en algunes biografies rellevants, va tenir a les seves mans la creació d’una plataforma excepcional: el programa ‘La clave’, de Televisió Espanyola. Aquell col·loqui que seguia una pel·lícula, més o menys relacionada amb el títol del debat programat, va arribar en un moment crucial en la vida d’Espanya. Sortíem d’una dictadura i calia aprendre el que era la democràcia. A les escoles del franquisme no s’havia ensenyat el concepte més que per injuriar-lo al principi i per justificar al final dels anys que, «no és que la democràcia fos tan dolenta, però si es tolerava a Espanya els ciutadans ens mataríem els uns als altres». Balbín fulminava aquesta ximpleria cada divendres a la nit al segon canal de TVE. Les famílies es reunien per veure el seu programa, aprenien matèries mai ensenyades aquí i descobrien personatges nous, polítics en potència o d’estrena que no tenien res a veure amb els capitostos que durant dècades havien tingut accés exclusiu a aquell extraordinari aparell de poder que era la televisió única. El seu programa el veien els pares i els avis, però també els nens, perquè no hi havia més que dos canals per triar i, en general, un sol receptor per llar. Per aquesta raó tantes persones de totes les edats ara el recorden, perquè va sumar tres generacions davant la pantalla anunciant un temps nou per a Espanya. Allà s’ensenyava respecte i moderació: s’exhibia intel·ligència i contrast d’opinions. Va fer més pel parlamentarisme en les seves entregues setmanals que anys d’escolarització si s’hagués programat així des dels successius Ministeris d’Educació. Per això, quan el 2015, en el jurat que decideix el Premi Nacional de Televisió, vaig proposar el seu nom des de la meva condició de president de l’Academia TV, no vaig trobar gaire resistències; legítimament, cada un defensava candidats segons els seus interessos, però la proposta de Balbín es va aprovar finalment per unanimitat. L’esperit de ‘La clave’ va ser present bastants anys després, fins i tot dècades, que s’hagués emès per última vegada. Aleshores Balbín amb prou feines podia parlar, però va escoltar la comunicació oficial del Ministre de Cultura i més tard, amb veu molt llunyana, em va donar les gràcies per la defensa de la seva candidatura perquè la seva dona, Julia, me’l va posar al telèfon. L’Acadèmia el va proposar, és cert, però ell només el va guanyar: ‘La clave’ estava viva i ben viva, amb arrels profundes en la memòria i en l’emoció dels membres del jurat.

Balbín i la clau de la transició, per Manuel Campo Vidal

Va sumar tres generacions davant la pantalla anunciant un temps nou per a Espanya. Allà s’ensenyava respecte i moderació: s’exhibia intel·ligència i contrast d’opinions

El més llegit