Gràcies per tot, cap

No puc deixar de pensar en ells. I menys aquests dies. No puc deixar de pensar en ells perquè els tres van ser sensacionals, espectaculars, únics i van permetre que Barcelona, Catalunya i Espanya fessin un salt, un pas, protagonitzessin una revolució (gairebé única) en el temps, en la història. M’importa molt poc el que pensin molts de vostès d’ells. Per a mi, en aquells temps, en aquell projecte, en aquella gesta, en aquell triomf, gloriós, mundial, històric, ja que continua sent un exemple al món sencer, van ser els autèntics protagonistes, els savis que ho van aconseguir, les palanques que el van executar, els tipus que ens van fer mantenir l’orgull per sobre de les nostres possibilitats. Amb consens No puc deixar de pensar en ells tres, autèntics estadistes, persones capaces de crear una idea i fer-la realitat en benefici de la gent i, al final, traslladar aquest valor, aquest triomf i, sobretot, aquest projecte fins a convertir-lo en la felicitat del món sencer. I no només, no, del món olímpic, que els continua agraint tot el que van fer i com ho van fer, sinó del món global, perquè ells sí que van demostrar que es podien fer les coses, amb tensió però amb complicitat, amb polèmica (interna) però col·laboració. Sobretot, amb consens. No puc deixar de pensar en ells tres ara que els que estan, els que el van substituir (¡quina ingenuïtat!) han demostrat, no només no ser estadistes, sinó ser pobres d’esperit, provincians, poca cosa. Celebro ¡i no saben com! que el gran, l’immens, Pasqual Maragall no s’hagi assabentat de tot el mesquí que ha ocorregut. Ho celebro. Ell, que tot just guanyar la candidatura de Barcelona-92 va celebrar el triomf al crit de «tot el que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya i tot el que és bo per a Catalunya, ho és per a Espanya [...] Així que, ara, ¡a treballar!, que ens estaran mirant i no podem fallar-los». «Impossible i innecessari» I Juan Antonio Samaranch, sí, que va anar a la seva, ¡és clar, era el president del COI!, però que, al final ¡i al principi!, se la va jugar per nosaltres. I, amb el pas del temps, es va adonar que els bons érem nosaltres. I que aquesta idea de Maragall d’«uns Jocs al servei de la ciutat i no al revés» era la bona. Tant que, a partir del 92, ho va exigir a totes les candidates. Són molts els que creuen que aquesta ciutat encara li deu aquest reconeixement a Samaranch però, és clar, la política, la mateixa que ens ha fet perdre aquest altre tren, considera que no li deu res. I així ens va. I finalment, o des de l’inici, Josep Miquel Abad, l’home fort, l’home que va superar tots els controls, que va impedir que no s’escapés ni un euro ¡ni un! d’un projecte on es van manejar milers de milions i que va ser, en aquest sentit, immaculat. Abad i el seu exèrcit, voluntaris (35.000) i no voluntaris, van ser els grans triomfadors i, sí, ara han d’estar al·lucinant. Ja m’ho va dir el 18 de juliol del 2017. «És impossible i innecessari repetir aquesta experiència olímpica a Catalunya. Ni el moment històric és el mateix, ni l’ànim de Barcelona està en això, ni la ciutat necessita uns Jocs Olímpics. I, des del punt de vista social i polític, no es dona gairebé cap de les condicions que van fer possible aquella candidatura, aquella conquesta, aquell èxit». I és que, llavors, tots van anar a una.

El més llegit