No tenim bolígraf

Tothom a la Terra solia tenir un bolígraf. En qualsevol casa obries un calaix i n’apareixien cinc. Atresoren certa perfecció, com la cullera o el seient. Amb el temps, vam anar reduint-ne l’ús. Jo sortia al carrer i, fins fa un any, ja mai en portava cap. Cadascú té una petita llista de coses que intenta no oblidar-se al sortir de casa, ja que tots som propensos a deixar-nos alguna cosa important al marxar. Sovint són les claus o la cartera. Un dia jo vaig descavalcar el bolígraf de la llista. Qualsevol cosa que se m’ocorregués em semblava que podia escriure-la a les notes del telèfon. Però un matí, al dirigir-me a Correus, vaig advertir que no havia escrit la direcció al sobre. Per sort, al passar per l’Alameda, em vaig fixar en tres nois i els vaig demanar un bolígraf. Em van mirar estranyíssim, com si els acabés d’oferir drogues o sexe. Això, potser, els hauria semblat més lògic. Van respondre que no en tenien, tot i que els tres portaven motxilla. «¿De debò que no teniu cap bolígraf?» Van negar amb el cap. Potser van veure en mi algú a punt d’atracar-los, i van optar per treure-se’m de sobre. Em vaig allunyar, apallissat. Al passar per davant d’un aparador vaig espiar el meu reflex, a veure quina pinta feia, i si la meva samarreta favorita, plena de foradets i de color exblau, resultava de veritat repulsiva, com diu sempre la meva parella. Després, vaig comprar un Bic per anotar l’adreça al sobre i enviar-lo. El seu ús gairebé es va tornar una d’aquelles martingales que serveixen per solucionar problemes enquistats. On no hi ha sortida, i només hi ha lloc per a la rendició, el problema se soluciona amb un subterfugi. La vida seria massa àrdua sense recórrer-hi esporàdicament. Són una solució per a un minut concret, com quan doblegues un cartró i el poses sota de la pota de la taula. «Ja no coixeja», anuncies. L’ús del boli va desplegar un gran poder sobre el sobre. En el moment que va arrencar a escriure, gairebé vaig poder sentir-lo dir: «Aquí es fa el que jo digui». El 1999, en una entrevista a ‘The Paris Review’, van preguntar a l’historiador nord-americà Shelby Foote si era cert que al seu dia, a meitat de l’escriptura del seu monumental ‘La Guerra Civil’, «havia comprat tots els bolígrafs que quedaven als Estats Units» amb què solia treballar, de la marca Esterbrook. El fabricant s’havia arruïnat, i a Foote se li esgotaven les existències perillosament. Un dia, va entrar en una papereria a l’altre costat de l’hotel Algonquin de Nova York, i al veure que tenien Esterbrook del model Probat 313, els va comprar tots els plomins. Des del meu fracàs a l’Alameda surto de casa sempre amb bolígraf. Al cap de quatre setmanes, de fet, va tornar a reivindicar-se la seva superioritat sobre les màquines quan se’m va espatllar la impressora. Bé, és cert que les històries d’impressores sempre acaben malament. Al final ella mor o et deixa. És antipàtica, freda, insidiosa. Quan en busques l’error, no en té. Falla perquè és perfecta i hauria de funcionar, perquè és una filla de puta. No se sotmet a l’amor etern, com sí que fan els bolígrafs.

No tenim bolígraf

Va tornar a reivindicar-se la superioritat del boli sobre les màquines quan se’m va espatllar la impressora. Bé, és cert que les històries d’impressores sempre acaben malament. Al final ella mor o et deixa

El més llegit