No diguin Barça, diguin Girona

Jo ho entenc, és una maldat que només pot pensar un heretge, però, ho sento, veient la trajectòria del Girona Club de Fútbol, la manera de treballar, la manera de consolidar un projecte, l’estil utilitzat i exhibit per creure en una idea, apostar per un tipus de cultura i forma de practicar-la, la intenció de no desviar-se de la idea ni tan sols en els moments crítics, és a dir, en les derrotes. I, no només això, construir una determinada, fructífera i sàvia plantilla amb barreja de jugadors veterans (alguns) i un munt de xavals de la pedrera, joves, molt joves, pensar que el que es treballa amb intenció i perseverança sempre té premi i, sobretot, per què no dir-ho i reconèixer-ho, la fe (cega, o gairebé) dipositada en un entrenador seriós, professional, còmplice, amic, savi, intel·ligent i estricte, un pensa per què tot això no ocorre en altres clubs, més poderosos, més històrics, més rics, més premiats, més, més, on no cessen els embolics i els desastres (i vergonyes) de gestió. Glòria al ‘mister’ Però, repeteixo, és qüestió d’un heretge mal pensat, si el Girona ha sigut capaç de lluir figura com l’ha lluit, amb la lucidesa, categoria, estil, distinció i, perdó, gran futbol (no oblidem que ha guanyat les dues eliminatòries d’ascens a camp contrari, dominant sempre), és que, també en el món del futbol (modest) hi ha professionals capacitats per aconseguir grans èxits, que converteixin una ciutat en un dels principals centres esportius d’Espanya i Europa, ja que Girona s’ha unit ja a Barcelona, Madrid, Sevilla, València i Bilbao amb equips a Primera de futbol i bàsquet. Diuen els que en saben que aquest ascens, aquesta gestió, aquest miracle (menys, menys, perquè fa anys que el persegueixen), té un munt de pares, mares i fins i tot fills i nets. Però si preguntes, tots t’assenyalen un senyor anomenat Miguel Ángel Sánchez Muñoz, per a tot el món Michel, que fa ja temps que ha deixat de parlar català en la intimitat i que ha sigut, diguem-ho ja, l’autèntic artífex del somni. No només expliquen que va ser el primer que va creure en això, sinó el primer que ho va anunciar. Estava el Girona, juraria que després d’empatar a casa amb el Saragossa (1-1), al lloc 19è, és a dir, en descens i, en l’entrenament matinal d’aquell dilluns, Michel va reunir els seus nois en un immens cercle en el camp de pràctiques i els va dir, mirant-los als ulls, «¡senyors, que ho sàpiguen, aquest any ascendim!» Així va ser, poden preguntar-ho on vulguin. Girona somriu És possible, no dic que no, que aquesta fe la visquessin com pròpia des de Pere Guardiola fins a Quique Cárcel, que no només va renovar el ‘mister’ abans del ‘play-off’ final sinó que, molt abans, havia anunciat (fet inèdit) que ell només seguiria si seguia Michel. És a dir, les perdius disparant a les escopetes. Diuen que quan algú, pot ser que des de molt amunt, pot ser que de molt a prop, li va insinuar: «‘Mister’, perquè no abandonem el 4-4-2 i apostem pel 5-3-2, amb tres centrals (Juanmi, Bernardo i Santi Bueno) i dos carrilers», Michel li va donar dues voltes al coixí i ¡zas! va acceptar la variant. També això és sabiduria i ser gran. Però amics, el futbol és tan desgraciat, tan desagraït, tan absurd, que arribarà el dia que acomiadin Michel, però avui, 21 de juny del 2022, és el senyor que ha fet feliç tot Girona. I, tractant-se de Girona, ¡compte!, que això no és poca cosa.

El més llegit