¿Què ha canviat a Colòmbia?

Dies abans que se celebrin eleccions en algun país de l’Amèrica Llatina sempre pregunto (amb un ‘e-mail’ o per WhatsApp) a amics que viuen al país en qüestió per preguntar com veuen els comicis venidors. Evidentment, vaig fer el mateix en el cas de les eleccions presidencials a Colòmbia, tant en la primera com en la segona volta que es va celebrar el 19 de juny. Les respostes dels meus amics, la majoria petristes, tenien en comú la incredulitat davant una victòria del seu candidat. A Colòmbia les enquestes estan prohibides la setmana anterior a les eleccions i els últims sondejos que es van publicar en relació amb la segona volta presidencial anunciaven un empat tècnic. Davant tal escenari, els meus amics assenyalaven desenllaços fatals que anaven, segons el seu grau de confiança institucional, des de la premonició d’un suport tancat del règim cap a Rodolfo Hernández fins a la maquinació d’un frau electoral que impediria l’arribada de Petro a la presidència. Avui sabem que la jornada electoral va ser modèlica i la candidatura esquerrana va vèncer amb un 50,44% dels sufragis davant el 47,31% que va obtenir el gairebé octogenari Rodolfo Hernández. De tota manera, l’assenyalat dona compte que els colombians que simpatitzen amb l’esquerra han vist, fins avui, amb dubtes la possible arribada al poder d’un president d’esquerres. Es tracta d’una incredulitat fundada en l’experiència i que dona compte d’assassinats, fraus i compra de voluntats. Tanmateix, la nit del 19 de juny de 2022 alguna cosa va canviar i en olor de multituds l’exalcalde de Bogotà i membre de la singular guerrilla urbana M19, Gustavo Petro, va celebrar la seva victòria a les urnes. Al seu costat hi havia Francia Márquez, una dona afrocolombiana d’origen humil, activista i advocada que serà la vicepresidenta del país. ¿Què ha passat a Colòmbia perquè l’esquerra hagi arribat al poder? ¿Què ha permès la victòria de Petro? La resposta –amb permís dels que defensen que les administracions dels presidents pertanyents al Partit Liberal (formació adscrita a la Internacional Socialista) podien considerar-se socialdemòcrates– passa per assenyalar que l’arribada d’un esquerrà al poder només es podia esdevenir després de la desmobilització de totes (o gairebé) les guerrilles presents al país. Només després de la firma d’uns Acords de Pau com els del 2016 és possible que un sector majoritari del país hagi vist amb bons ulls la possibilitat de mobilitzar políticament amplis sectors populars per encapçalar i construir un projecte de canvi. L’absència de guerra –que no de violència– juntament amb la percepció que el model econòmic neoliberal impulsat durant dècades no ha portat desenvolupament, creixement ni equitat, han suposat un suport social majoritari a Petro. Però no només això, també Petro ha hagut de moure’s per construir una coalició prou àmplia per no despertar recel dins del país –entre sectors moderats de classe mitjana– ni fora del país, prometent estabilitat econòmica per a grans empreses i garanties geopolítiques als Estats Units. La firma de l’equip de Petro amb l’administració nord-americana que, en cas d’arribar al poder, Washington continuaria sent un soci estratègic i preferencial és una mostra clara d’això. Amb tot, també es pot assenyalar que les urnes han deixat un país dividit. Els territoris que van votar en contra dels Acords de Pau el 2016 es van deixar seduir pel discurs antipolítica i reaccionari que va llançar Hernández des dels seus espots a Tik-Tok. D’altra banda, el vot a Petro va calar en molts sectors residents en les grans ciutats (amb l’excepció de Medellín) que ja van votar el 2016 a favor dels Acords de Pau, i que s’oposen al ‘fracking’, aproven l’avortament legal i el matrimoni igualitari. A més, el fet que Petro hagués confeccionat un tàndem amb una dona afrocolombiana també va impulsar la seva candidatura per sobre del perfil habitual del vot esquerrà clàssic. Però si l’arribada de l’esquerra al poder ha suposat una ingent inversió en temps i esforç, és obvi pronosticar que la implementació de les polítiques promeses pel president electe tampoc serà gens fàcil. L’existència d’un Congrés i Senat molt fraccionat, on l’executiu no té suports estables, pronostiquen un mandat molt complicat.

El més llegit