Una sèrie de catastròfiques dissorts

En aquest últim Nadal passat per covid, un dels esdeveniments cinematogràfics del moment va ser l’estrena de ‘No mires arriba’, una sàtira sobrel’estupidesa del sistema i la nostra incapacitat de reaccionar quan traiem el cap per l’abisme. Tot i que gira entorn d’un meteorit de gran mida que impactarà contra la Terra, el símil amb la nostra inacció davant la imparable destrucció del planeta és lineal. ¿Per què no reaccionem davant les catàstrofes anunciades? L’últim informe del ’Digital News Report’, de Reuters Institute i la Universitat d’Oxford, revela que el 54% de la gent que va respondre a la seva enquesta evita les notícies sovint o de vegades, el 27% més que el 2017. A Espanya, ha caigut el 30% els qui es declaren molt interessats per les notícies. Estem saturats. L’interès puja en moments específics –l’arrencada d’una pandèmia, l’erupció d’un volcà, l’esclat d’una guerra–, però dura poc en aquesta societat d’atenció minvant. És un mecanisme d’autodefensa, quan la inseguretat i la incertesa aguaiten en tots els àmbits de la vida. Tampoc és un fenomen nou. Fa 50 anys ‘Els límits del creixement’, un informe al Club de Roma, ja va posar sobre la taula els riscos de la sobreexplotació dels nostres recursos naturals, de l’augment de la contaminació i de l’explosió demogràfica. L’obra es basava en una tècnica summament nova per llavors: escenaris creats a partir de models calculats per ordinador. I el missatge era, en aparença, ben senzill: si continuem consumint recursos al ritme actual –era 1972– el planeta col·lapsarà en la dècada dels 20 del segle XXI. En què som ara. El llibre va obrir la porta a posteriors reflexions sobre la nostra relació amb la Terra i va ser pioner en allò que poc temps més tard evolucionaria com a ecologisme i desenvolupament sostenible. Després d’un impressionant èxit inicial –traduït a més de 30 idiomes, més de 3 milions de còpies venudes–, els detractors, acusant-lo de catastrofista, van aconseguir arraconar-lo. En alguns casos es tractava de pur escepticisme davant de tècniques no desenvolupades anteriorment; en d’altres, fe cega en el fet que el progrés tecnològic seria capaç de corregir les tendències negatives. Avui, 50 anys més tard, i sense que hàgim fet prou per revertir la situació, els seus postulats resulten més vigents que mai. Com a mostra, l’experiència d’una pandèmia que s’ha vist sens dubte afavorida per la pèrdua de biodiversitat i el debilitament dels ecosistemes. Ara almenys som conscients no ja del canvi climàtic, sinó que vivim una emergència planetària. Pràcticament ningú qüestiona la principal premissa: el desacoblament entre el tipus de creixement i la disponibilitat finita dels recursos. Però sembla que ningú té la fórmula –i molt menys la voluntat política– per canviar radicalment la manera en què vivim. Per aportar idees i reflexions sobre com es pot abordar aquell futur que ens espera, i en homenatge a aquella iniciativa pionera, el Club de Roma acaba de publicar ‘Limits and beyond’ (Els límits i més enllà), una obra col·lectiva coeditada per Ugo Bardi i Carlos Álvarez Pereira que aspira a ser «el llibre que modeli la conversa sobre el nostre lloc a la Terra per als pròxims 50 anys i més enllà». Entre les qüestions que planteja hi ha la necessitat d’analitzar les transformacions que estem vivint, i les que hem de portar a terme, amb una visió a llarg termini i tenint en compte la complexitat dels sistemes; no existeixen disciplines monolítiques, sinó una gran xarxa d’interrelacions. Davant d’aquesta situació, el curtterminisme dominant en tots els camps, des del politicoelectoral fins al dels resultats empresarials passant pel de la dispersió de l’atenció. També planteja el debat sobre les diferents maneres de mesurar el creixement i el benestar més enllà del totpoderós PIB; la reconnexió amb la naturalesa recuperant les experiències dels qui hi han mantingut els vincles a través de les generacions; la fe en la ciència i en la tecnologia al servei de l’ésser humà... Es tracta de revisar els sistemes d’aprenentatge, el paper de l’educació per abordar els canvis sistèmics que requereix el futur de la humanitat. Es tracta de llançar una conversa autènticament global que permeti, en la mesura possible, reconduir el rumb. Evitar que la sèrie de catastròfiques dissorts que ens sotja acabi portant el món, i a nosaltres amb ell, al col·lapse. Vulguem o no vulguem veure-ho a les notícies.

Una sèrie de catastròfiques dissorts

Pràcticament ningú qüestiona l’emergència planetària, però sembla que ningú té la fórmula, i molt menys la voluntat política, per canviar radicalment la manera en què vivim

El més llegit