Britney Spears, Rocío Carrasco i els familiars tòxics

La setmana passada es va casar Britney Spears. Només 60 persones van ser convidades a la boda de l’any als Estats Units, celebrada en la més estricta intimitat i preparada sota secret. Entre aquestes 60 persones no hi havia ni els pares, ni la germana ni els fills de Britney. Ni un sol familiar. La setmana passada també vam veure una entrevista en la qual Rocío Carrasco explicava per què havia deixat de parlar amb gran part dels membres de la seva família, entre els quals hi havia els seus oncles, els seus germans i el seu padrastre. Rocío Carrasco deixava clar que era ella qui havia decidit tallar el vincle i allunyar-se dels seus familiars. Posar límit als familiars tòxics no és tasca fàcil. De fet, molta gent no ho aconsegueix mai. Tots coneixem homes i dones que no aguanten la seva mare, els seus germans, els seus cunyats o qualsevol altre membre de la família i, tot i així, els veuen cada cap de setmana en celebracions familiars. Però hi ha una gran diferència entre portar-se malament i ser una víctima. Quan s’ha patit abús sexual o maltractament físic per part d’un familiar és fàcil explicar als altres per què s’ha decidit tallar aquest vincle. Però, ¿què es fa quan el maltractament és psicològic? El Jon, per exemple, és fill de l’Amaia, una mare molt tòxica i manipuladora. En cada reunió familiar, l’Amaia criticava la Nekane, la dona del Jon. Criticava la seva manera de vestir, de cuinar, d’educar la seva filla... I si la Nekane es queixava, llavors l’acusava que era massa susceptible i que es molesta per tot. El Jon mai defensava la seva dona. Finalment, per unes festes de Nadal, va esclatar una gran bronca entre la Nekane i la seva sogra. Quan van tornar a casa, el Jon li va dir a la Nekane: «¿Per què has entrat en la seva bronca? ¡Podies haver callat!». I aquella va ser la gota que va curullar el vas. La Nekane li va demanar el divorci. El Jon i la Nekane ja no estan junts. La filla que tenen, la Nerea, no suporta la seva àvia i no va a cap reunió familiar on sigui ella. El Jon sap que la seva filla té raó i que la seva exdona també la va tenir, però es veu incapaç de tallar el vincle amb la seva mare. Per a súmmum, ara que l’Amaia s’està més gran, reclama contínuament la presència del Jon, que sent que li està robant temps i energia. El Jon acaba de començar una nova relació i ha decidit no presentar la seva nòvia a la seva mare. ¿Com tallar un vincle familiar tòxic? Si bé el procés de tallar un vincle amb un familiar o grup de familiars pot semblar aclaparador o fins i tot aterridor, existeixen maneres saludables de fer-ho. Però fer ghosting (és a dir, desaparèixer sense donar explicació) no és una d’aquestes formes. En general, les persones que volen tallar una relació tòxica amb un familiar no solen donar explicacions. Van distanciant les trobades sense més ni més, o van a viure a un altre país, o aprenen a mantenir converses telefòniques molt fredes en les quals es tracten temes impersonals i que duren un temps gairebé decidit abans de fer la trucada. El contacte emocional es pot reduir allunyant-se de la família i poques vegades tornant a casa o es pot reduir mantenint el contacte físic amb la família però evitant els temes delicats. El cas és que les relacions poden semblar «millors» si les persones s’abstenen de manejar-les, però els problemes són latents, no resolts. En els casos en què el membre de la família se’n va a una altra ciutat o a un altre país amb l’esperança que posant terra pel mig els problemes se suavitzin, sol tornar a casa per Nadal o per vacances amb l’esperança que les coses siguin diferents, però les velles interaccions solen sorgir en qüestió d’hores. De vegades hi ha una aparent harmonia superficial amb poderosos corrents emocionals ocults i subtils, en forma de bromes, sarcasmes o ironia. O de vegades la cosa es deteriora fins que acaba en bronques i crits. I tothom se sent emocionalment esgotat fins i tot després d’una breu visita. Imaginem-nos una noia que ha anat a estudiar fora perquè tenia molt mala relació amb els seus pares i que torna a casa per Nadal, com el torró. Els pares es posen tan ansiosos i reactius quan ella torna a casa que se senten alleujats quan se’n va. Els germans s’enfaden amb ella i la culpen per molestar els seus pares. Tothom n’acaba fart, sobretot ella. Però tothom sap que el procés es repetirà el següent Nadal. Ningú s’asseu a debatre per què passa això i ningú proposa alternatives o solucions. Però, ¿quan és el moment de trencar els llaços? Gairebé sempre que algú decideix tallar un vincle ho fa perquè el membre tòxic de la família no pot assumir la responsabilitat del seu comportament, perquè aquesta persona critica i culpa els altres cada vegada que sorgeix un conflicte. Per exemple, si una sola vegada, una sola, l’Amaia li hagués demanat perdó a la Nekane i hagués reconegut que havia ferit els seus sentiments, és molt probable que el Jon i la Nekane continuessin casats. Però l’Amaia mai ho va fer i culpava la Nekane de tot. O si els familiars de Rocío no haguessin venut en platós que Rocío era una mala persona i una mala mare. O si el pare de Britney hagués demanat perdó i hagués deixat de culpar la seva filla per tot i dir que estava malalta. D’això se’n diu projecció: quan una persona projecta en una altra, com si fos una pantalla de cine, els seus propis problemes. En aquest cas, com que l’Amaia no vol reconèixer que és hipercrítica, ho projecta en la Nekane acusant-la d’hipersensible. Les persones tòxiques sovint li donen la volta a la truita i s’enfaden amb la víctima per continuar mantenint el poder i el control. També poden aprofitar-se del sentit d’empatia de la víctima i oferir excuses per justificar el seu comportament sense fer cap esforç per canviar la seva actitud. Com ara: «Sí, ja sé que critico una mica, però què li farem... És el meu caràcter i soc molt gran per canviar-lo». Decidir tallar amb un familiar o un grup de familiars mai és fàcil. Com he dit, en casos d’abús i maltractament és dificilíssim, però almenys la víctima té clar que hi ha una raó important. En altres casos, és molt més complicat prendre una decisió. Per això sempre ajuda tenir una perspectiva externa: un terapeuta, un grup de suport... No fa falta un psicòleg clínic (tot i que si es pot comptar amb un, millor) perquè no estem parlant que vostè pateixi un problema de salut mental. El que vostè necessita és algú neutre que pugui ajudar-lo, sense conèixer ningú dels implicats, i que li presti una escolta activa. Que l’escolti a vostè amb plena consciència validant els seus sentiments, sense jutjar, ni desqualificar, ni interrompre, sense intentar imposar-li a vostè una decisió. La decisió final és de vostè i només de vostè, però probablement necessita parlar-ho amb algú per avaluar-ne els possibles pros i contres. Una altra raó per la qual és convenient parlar amb un professional és perquè en la nostra societat segueix molt present la idea que els llaços de sang no es poden ni s’han de tallar, de manera que si vostè parla amb un amic es pot trobar tòpics de l’estil «de mare només n’hi ha una», «la família és el pilar de la societat» o «és el teu germà, així que intenta perdonar-lo». Tòpics molt benintencionats, sí, però molt destructius. Com donar la notícia Hi ha moltes maneres de tallar el vincle amb un familiar o un grup de familiars, depenent de per quina raó una persona senti que ha arribat l’hora de fer-ho. Cap d’elles és correcta o incorrecta. El que sí que és important és dir-ho. No n’hi ha prou amb deixar de tornar misteriosament les trucades o acceptar una feina en un altre país. Cal expressar clarament a aquest familiar que la relació no els va bé a cap dels dos en aquest moment. També cal deixar clar el que té vostè al cap: si creu que necessita un temps per reavaluar la relació o si la seva paciència té un límit que ja s’ha depassat. Però és que de límits va la cosa. El millor és posar un límit abans de tallar el vincle per complet. Per exemple: La Nekane va posar un límit. Abans de divorciar-se, li havia advertit al Jon que, si no la defensava dels atacs gratuïts de la seva mare, el deixaria. El Jon no ho va fer i la Nekane se’n va anar. Potser el Jon hauria també d’aprendre a posar límits. Dir-li clarament a la seva mare que no vol... El que sigui que no vol. Que no vol que faci crítiques destructives, que no vol que li falti al respecte, que no vol que el truqui a partir de certes hores de la nit excepte en cas d’urgència... El que sigui. Un cop hagi transmès les seves intencions d’establir un límit, si no li respecten, val més que no s’involucri més amb comportament tòxic de l’agressor. No entri en bronques, no respongui al que li digui. No li expliquiper què està tan dolgut, no li argumenti que vostè no és molt susceptible, no li recordi que ja va avisar fa temps del que podia passar. No entri en discussions circulars i tantes vegades repetides. Tribunal. Ha arribat el moment en què potser s’hagi de plantejar estratègies destinades a mantenir la privacitat i el seny. Opcions com bloquejar un número, deixar de seguir o silenciar algú a les xarxes socials i configurar filtres al seu correu electrònic perquè els missatges no apareguin a la seva safata d’entrada. Només en casos extrems s’hauria de decidir emprendre accions legals i sol·licitar una ordre de protecció. Però sí, conec persones que ho han fet. Una de les meves amigues acaba de denunciar el seu pare i ha sol·licitat una ordre d’allunyament perquè la va pegar durant una reunió familar. No, no era la primera vegada, ni la segona, ni la tercera. Però gairebé totes les persones triguen molts, molts anys a atrevir-se a prendre una decisió com aquesta. Perquè sovint sentim a parlar de la violència entre parelles, de la violència de gènere, però molt poques vegades de la violència familiar i molt poques vegades coneixem algú que hagi hagut de demanar una ordre d’allunyament contra el seu pare, la seva mare, el seu germà, el seu fill... Però cregui’m, aquestes persones existeixen. Senzillament no parlen del problema perquè se’n senten profundament avergonyides, enfrontades, repeteixo, a tòpics sobre la importància de preservar els vincles familiars a ferro i foc. Hi ha una frase molt coneguda en psicologia que diu que només hi ha una institució més perillosa que la família, i és l’exèrcit en temps de guerra. La frase s’atribueix a Foucault i és molt provocativa. Però vol dir que la gran majoria dels maltractaments familiars s’oculten. Per això, si una família és perillosa, és molt perillosa. Si vostè ha decidit tallar el vincle amb un familiar o un grup de familiars, no ha d’arrossegar altres membres de la família o amics ni obligar-los a triar un bàndol. El que sí que pot fer és explicar-los que ha pres la decisió de distanciar-se i que agrairia que no compartissin aspectes de la seva vida amb el membre tòxic de la família. Però no serà fàcil Prepari’s, perquè no serà un camí de roses. Es pot esperar el pitjor. Múltiples trucades, correus electrònics o missatges de text. Algunes vegades per dir-li que no n’hi havia per tant, que no fa falta prendre les coses tan exageradament. D’altres, per demanar perdó. Normalment, si és per demanar perdó, qui el demana és algú que ja ho ha fet una infinitat de vegades però després s’ha tornat a saltar els límits. Vostè ha d’anticipar-se a aquest comportament i mantenir-se fort. No respongui, ja ha pres una decisió. No torni a involucrar-se en jocs de poder absurds. Vostè sentirà alleujament, per descomptat. Però també culpa, molta culpa. No l’hauria de sentir, però és humà i viu en una societat que constantment li recorda que el pitjor crim que pot cometre un germà o fill és abandonar la seva família. Sorgiran sentiments de tristesa i de dolor. Hi pot haver un veritable procés de duel quan es talla el vincle amb un familiar o un grup de familiars tòxics. Reconèixer aquest procés porta temps. Perquè un tall com aquest implica renunciar a una fantasia i assumir que la seva família mai serà la ideal amb la qual havia somiat, la que surt a les sèries de televisió. És probable que experimenti penediment i segur que li assetjaran els dubtes sobre la seva decisió. Adonar-nos que no podem canviar el comportament dels altres pot arribar a ser molt dur, perquè significa assumir que per a certes coses en la vida som impotents, que no és cert que en la vida ho podem aconseguir si ho desitgem amb prou força i que no és cert que l’amor pot amb tot. Perquè normalment estimem els seus familiars, per molt tòxics que puguin ser. El Jon s’estima la seva mare i la Nekane encara s’estima el Jon. Però la Nekane s’estima encara més a ella mateixa. Repeteixo, l’amor no pot amb tot. I mai ha de consentir-ho tot. Compte amb repetir patrons. Si vostè no analitza el que ha passat, els mateixos patrons de comunicació podrien sorgir en altres àrees i relacions en la seva vida. Quan es redueixen les tensions de les interaccions familiars tallant el vincle amb la família original es corre el risc que les seves noves relacions siguin massa importants. Per exemple, com més se separa un home o una dona de la seva família d’origen, més suport busca en el seu cònjuge, fills i amics per satisfer les seves necessitats emocionals. Així que pot exigir massa d’ells, tornar-se molt controlador o, al contrari, molt submís per por de quedar-se completament sol al món. Les noves relacions solen ser fluïdes al principi, però els patrons dels quals aquelles persones han intentat escapar eventualment tornen a emergir i generen tensions. Les persones aïllades poden intentar estabilitzar les seves relacions íntimes creant famílies substitutes en les relacions socials i laborals. Posem un exemple: si el Jon finalment deixa de veure la seva mare, és més que probable que repeteixi el patró amb la seva nova parella i mai li porti la contrària. Expliquem-ho amb altres exemples més mediàtics: En tenim prou amb veure el perfil d’Instagram de Britney per veure que ha perdut un pare i que ha buscat un marit que assumeix un rol paternal. No només perquè ell és tan alt i tan gran que, al seu costat, Britney sembla una nena petita, sinó que en totes les fotos ell actua com un pare: cuina per a ella, l’ensenya a fer exercici, l’abraça, i en els vídeos de viatges actua més com el seu guardaespatlles protector que com el seu company. Tampoc és estrany que Rocío Carrasco tingui un marit extremadament protector que l’acompanya a tot arreu. Tothom, tots nosaltres, tenim algun grau de problemes no resolts respecte a algun membre de la nostra família. Però la majoria portem aquests problemes de manera més o menys funcional. Quan una persona diu «prou, no puc més» normalment és perquè de debò no pot més, perquè fa anys que aguanta. Però, sense un espai segur, com la teràpia, per explorar i identificar aquestes dinàmiques i sentiments, una persona pot, sense saber-ho, repetir aquestes dinàmiques familiars en altres relacions. Si no pot tallar completament la relació... Si no pot tallar completament la relació...De vegades és simplement impossible. El cas més dramàtic del qual tinc constància me’l va explicar la Joana, una de les assistents a un curs d’escriptura expressiva. El seu germà li pegava quan era petita. La seva família no li donava importància, deia que eren coses de nens i no podien entendre per què ella estava tan enfadada. La seva mare tenia càncer, no se sabia quant temps li quedava. Quan anava a visitar la seva mare, la Joana sempre s’acabava trobant amb el seu germà. Tot i que no sempre és possible eliminar algú de la nostra vida, sí que es poden posar límits emocionals. La Joana saludava el seu germà i era superficialment amable, però practicava molt la meditació. En les sessions de meditació visualitzava la seva vida emocional interna com un castell envoltat d’una fossa. Quan veia el seu germà pensava en el castell i l’imaginava a ell a fora. Això l’ajudava a mantenir la calma i la tranquil·litat. El seu germà intentava provocar-la criticant la seva roba, el seu pentinat o el seu pes. Ella mai li responia. Com a norma general, si vostè ha de mantenir una relació superficial amb un membre tòxic de la família, intenti no comunicar-s’hi quan se senti enfadat, o trist, o experimenti qualsevol altra emoció intensa. Definitivament, mai s’hi comuniqui sota la influència de l’alcohol o de les drogues. Per això, si ha de coincidir amb la persona en una celebració familiar, no begui. Si se’l troba a l’hospital visitant un familiar, com és el cas de la Joana, sigui superficialment amable i no respongui a cap provocació. Tampoc publiqui actualitzacions vagues d’estat a les xarxes socials que al·ludeixin a problemes amb certs membres de la família. Comenti els seus problemes amb les seves persones de confiança, però no a les xarxes. No oblidi que el familiar tòxic llegeix el que publica. En conclusió Recordi vostè aquesta famosa frase d’inici d’‘Anna Karènina’ de Lev Tolstoi: «Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera». Vostè no pot triar la seva família, però sí que pot triar com vol viure la seva vida. Pensi, a més, que l’ovella negra obre el camí perquè altres membres de la família el segueixin quan finalment veuen el llop. I sí, sé que vostè pot sentir-se molt, molt culpable per deixar enrere la seva família, però mai es penedirà d’haver seguit cap endavant.

El més llegit