Fa cosa de mes i mig, abans que se’ns tiressin a sobre aquestes calors de l’avern, Juan Tallón (‘Obra maestra’, Anagrama) va llançar, en aquesta tribuna i des d’Ourense, una andanada contra la camisa de màniga curta a l’estiu, al considerar-la una «peça buida» amb un ús que tira per la borda qualsevol indici de classe. Les samarretes són un altre tema, deia. I els polos —afegim—, anomenats niquis en el desenvolupisme, aquest abillament de punt, amb coll, cordat per davant en la part superior, amb cocodril, llorers o sense res. Poc després, un altre escriptor, José Antonio Montano (‘Inspiración para leer’, Jot Down Books), recollia el guant en ‘The Objective’ i, des de la tòrrida Màlaga, carregava contra la «cursileria» del mànigallargisme canicular i els seus defensors, «eccehomos estiuencs» assolats per l’anhel culpable d’haver de pujar les mànigues tota l’estona, de lluitar amb l’«orugament» entorn dels seus braços, ja que aquests «punys de camisa flàccids» insisteixen a desplegar-se de seguida. Un desfici. La condemna tèxtil de Sísif. Així, el refrescant i inofensiu debat, potser l’única serp estival que naixerà aquest any al terrari, s’ha enfilat fins a Twitter i s’ha enriquit amb inestimables contribucions d’escriptors com Sergio del Molino, Carlos Mayoral, Mercedes Cebrián, Rodrigo Blanco Calderón i Ignacio Vidal-Folch, per a qui la camisa de màniga curta és «una vulgaritat trista amb tuf a franquisme i a oficina sinistra».