Salvats de l’apocalipsi

Pep Guardiola va demanar fa uns dies paciència i tranquil·litat. De dos o tres anys. Relativitzar els resultats, abaixar les expectatives. Un consell excel·lent si no fos perquè el Barça, i ell ho sap millor que ningú, genera obsessions incompatibles amb l’assossec. Al seu voltant hi ha una indústria mediàtica i una amanida social d’ambicions i interessos que exigeixen el màxim en tot moment. És el que és i a la impaciència hi ha contribuït el mateix Joan Laporta des del minut 1. No hi ha temporades de transició, va dir en els seus inicis. Tot i així, fa la sensació que la institució arrossega amb Laporta 15 mesos de transició, avançant molt lentament i sense excessiu soroll d’oposició, malgrat la naturalesa caníbal del club. Moltes assemblees convocades, cinc ja, moltes declaracions d’intencions davant els socis, però poca substància. Es començava a parlar a la ciutat de la gestió presidencial amb un to de decepció. Ara, autoritzada la directiva a empenyorar actius per obtenir entre 600 i 700 milions –«les vitamines per córrer més», va dir un Laporta més metafòric que mai– tot hauria de canviar. S’ha de percebre acció, moviment, i enlloc es veu millor que al primer equip. Qui pot entrar i qui no a la plantilla. Dicotomia L’assemblea telemàtica d’aquest dijous es va convertir en un passeig per Laporta i el seu eficaç discurs, que hàbilment va plantejar les votacions amb la dicotomia entre el sí o l’apocalipsi. La gestió malgastadora de Josep Maria Bartomeu encara és un argument infal·lible (per cert, ¿quants anys falten perquè pugui acudir com a expresident a una assemblea tan ricament com ho fa Joan Gaspart, terriblement loquaç aquest dijous?). L’amenaça de l’apocalipsi s’hauria de diluir un cop autoritzades les palanques econòmiques. Ara li toca a Laporta i al seu nucli dur afanyar-se com el cotxe d’F1 que va dir que serà el club per firmar alguna de les negociacions avançades. El 30 de juny s’aproxima amb l’amenaça d’unes pèrdues que l’entitat no es pot permetre. Però aquest és un president acostumat a resoldre greuges al límit. La nit dels avals venen immediatament a la memòria. Punt d’inflexió Tot apunta que abans que acabi el juny es tancarà la venda del 10% dels drets de televisió de la Lliga (uns 200 milions) i es deixarà un 15% de marge per negociar de manera menys peremptòria més endavant. I totes les altres coses –Barça Studios, allò del marxandatge–, ja anirà arribant. Segons el que es va sentir ahir, el club entra en un punt d’inflexió. Resolt el present i garantit el futur amb els vots de mig miler de socis, el president entra en una fase en què se’l podrà jutjar sense el retrovisor del passat. «Ni el més maco pot fer un tractat de com es pot portar un club de futbol», va dir a la recta final amb la retòrica alliberada. Una manera de dir-nos que això no està sent fàcil. El creiem, per descomptat, però la paciència no és il·limitada, com també sap. Toca actuar ja i que es vegi.

El més llegit