La campanya dels altres

I per què serà que tinc la sensació que no hi ha hagut campanya a Andalusia. Han passat les setmanes i el Govern del PP, el seu candidat, president, ara conegut com a Juanma, no ha retut el més mínim compte dels seus gairebé quatre anys de govern. Juan Marín, el seu vicepresident, apareix com si no fos aquell que va garantir, junta amb l’extrema dreta, que governés el PP després dels seus pitjors resultats electorals i la victòria del PSOE. L’extrema dreta, Vox, la candidata ‘cunera’ o pastera del qual, si volen, ha volat a Andalusia, sense perdre el seu seient de Madrid, perquè el seu líder andalús, el presumpte Serrano, no hi ha pogut comparèixer, assetjat per les exigències judicials per corrupció, tampoc reconeix que són ells els que han fet possible el govern del PP, tot i que ara pretenguin aparèixer com de millor família. Ells tres, una reproducció pràctica a Andalusia del Trío de Colón, es comporten com si no haguessin governat, com si no fossin res més que cosins germans ideològics. Ara es tiren els trastos. Del que pugui passar s’ha encarregat la demoscòpia publicada d’avançar-ho, de manera fatal. Sempre hi ha marge per a la sorpresa, però en tot cas, des del tribunal, amb la mirada exòtica que sempre ens mereixem els andalusos, preocupen dues coses: una, si es traurà la careta el PP i reconeixerà, com ja ha passat a Castella i Lleó, que no poden governar sense l’extrema dreta; i l’altra, si el que passi a Andalusia, sigui el que sigui, suposarà un canvi de cicle. És a dir, els problemes d’Andalusia, que són molts, passen a segon pla en benefici del que des d’Espanya s’espera d’Andalusia. La campanya no ha sigut sinó el marc del que s’ha dit. Una cerimònia d’ocultació de les intencions del PP, de Moreno Bonilla. Un intent continu d’amagar que, si es donen les circumstàncies, el PP haurà de governar amb l’extrema dreta. No hi ha cap altra alternativa, o el PP governa amb Vox o hi haurà una alternativa de les esquerres. Poc probable el segon però, segons les enquestes, el primer, si de cas, serà el més segur. La campanya ha sigut només la prolongació de gairebé quatre anys de govern del PP amb el suport de Vox, una oposició anodina, si no inexistent, del PSOE i un intent a mode d’experiment de les esquerres del PSOE d’assajar un primer assalt per al seu ulterior projecte polític per a Espanya. Malgrat les enquestes, el passeig del PP no ha sigut de roses. En els últims dies demanen l’hora a l’àrbitre, entre els dubtes, les exigències de responsabilitats o les òbvies ficades de pota d’Alberto Núñez Feijóo amb la seva mirada mesetària sobre Andalusia. L’extrema dreta no li ha anat al darrere. Fins i tot han decidit que amb la cobertura desmesurada dels mitjans en tindrien prou i que no necessitaven continuar exposant una candidata, Macarena Olona, que pretenen millor tenir-la callada i fins i tot amagada. Les seves aparicions en debats i entrevistes, segons els seus propis partidaris, són una màquina de perdre vots. L’escapisme de Moreno Bonilla; el to folklòric i divertit de l’encara vicepresident, Juan Marín, líder d’un Ciutadans moribund, i els errors de Vox han despertat a última hora la il·lusió de l’esquerra que alguna cosa pot canviar. Yolanda Díaz, al principi esquiva, al final s’ha vinculat al resultat de la seva primera experiència electoral. El resultat, sigui el sigui, se li imputarà a ella i al seu projecte. Tant com que Podem, que per malaptesa o per estratègia es va quedar fora de la coalició Per Andalusia, tot i que no de les llistes, s’esforça en aquests últims dies a vincular els seus votants i les seves sigles amb el projecte. L’artilleria federal, encapçalada pel president Pedro Sánchez, s’ha desplegat a Andalusia, amb les seves ministres, generals i oficialitat de tots els territoris de l’Estat. Al final, el Govern central i el PSOE han notat el seu propi abandó amb Andalusia, la seva desídia i parsimònia, i intenten desesperadament millorar els seus vaticinis. Saben que Andalusia ha de formar part dels seus objectius per a la seva continuïtat en el Govern de l’Estat. I queden els incerts. Uns i d’altres deuen haver mobilitzat els seus votants, els fidels i els basculants, però ¿què passa amb l’abstenció o els indecisos? Els números són importants i poden canviar el pronòstic de les enquestes. Fins ara ningú s’ha volgut fer responsable d’aquesta patologia democràtica. ¿Aniran a votar o no? Moreno Bonilla es preocupa perquè ell va decidir la data i ningú la fixa sense calcular els seus avantatges. No fos cas que l’abstenció sigui dels seus. ¿Es deu haver equivocat? L’esquerra es preocupa per si ara l’abstenció serà fruit del seu allunyament dels seus votants. L’esquerra està més preocupada. Van més enllà, hi pot haver un canvi de cicle, un projecte esgotat en el cas del PSOE. Els aires de fora no són bons i queda per davant un riu desbordat de nous concursos electorals.

La campanya dels altres

La reproducció a Andalusia del Trío de Colón es comporta com si no haguessin governat, com si no fossin res més que cosins germans ideològics. Ara PP, Cs i Vox es tiren els trastos.

El més llegit