Inquietud en el BCE

El dijous 9 el Banc Central Europeu va fer el previst. Va confirmar que no compraria nou deute dels estats, la que ha finançat el gran augment de la despesa ocasionada per la pandèmia, i que al juliol apujaria un 0,25% el tipus d’interès. Però va afegir, perquè la inflació és pitjor del previst, que la pujada de setembre podria ser del 0,50% (en comptes del 0,25). La conseqüència va ser una immediata pressió sobre el deute dels països més endeutats. Primer Itàlia, que és l’economia (tret d’Alemanya) més tocada per la guerra d’Ucraïna, té un deute de ni més ni menys que el 150% del PIB (Espanya ‘només’ el 118%), i la ‘pau Draghi’ (el Govern d’unió nacional) arriba a la seva fi per les pròximes eleccions. I el nerviosisme va arribar també, tot i que menys, a Espanya i Portugal. Els mercats es van agitar. ¿Podíem ser a l’inici d’una altra crisi de l’euro? I El BCE també es va inquietar a l’assabentar-se pel ‘Wall Street Journal’ que la Reserva Federal americana enduriria aquest dimecres la seva política apujant els tipus no un 0,50%, que era el previst, sinó un 0,75%. ¡La major pujada des del 1994 després d’arribar al maig també a la inflació més gran (superior al 8%) des d’aleshores! ¿Què passaria als mercats europeus si al nerviosisme per la decisió del BCE s’unia l’alarma de la nova pujada americana? ¿Augmentarien més els ‘spreads’, la diferència entre el preu del deute dels països més forts i els dels del sud? ¿Es va passar a Frankfurt de la inquietud a l’ensurt? El cert és que l’alemanya Isabel Schnabel, molt influent membre del comitè executiu del BCE, ja va remarcar dimarts a la nit a París que el compromís del BCE amb l’euro és fonamental. I dimecres la presidenta del BCE, Christine Lagarde, va convocar una reunió no prevista, i inusual, de tot el consell directiu del BCE. El BCE volia tranquil·litzar els mercats i a curt ho ha aconseguit a l’assegurar de forma obliqua (tem extralimitar-se) que té marge per a, en cas necessari, comprar deute dels països «atacats» a costa de no renovar el dels països més sòlids. Després, que estudiarà un mecanisme per impedir que hi hagi «desordre» entre el cost del deute dels diferents països. O sigui que continuarà amb l’alça de tipus, però no permetrà que repercuteixi negativament sobre l’estabilitat de la zona euro. Vol frenar les economies i, alhora, ajudar les més febles. ¿Missió impossible? Potser, però el BCE sap que ha de fer-ho i ho ha volgut fer públic. No tancarà els ulls com va ocórrer al principi de la crisi del 2008. Una bona notícia per a Itàlia, Espanya... i fins i tot per a França. Però la compra de deute no serà gratis com fins ara. Serà difícil demanar fons per finançar el deute si, alhora, no es corregeix el dèficit públic que és el que crea deute. Una primitiva traducció per a Espanya comporta missatges tant per al Govern com per al PP. Sánchez no podrà continuar augmentant la despesa social només perquè ho cregui just i convenient. ¿Es podran apujar les pensions un 7% o un 8% si al novembre la inflació està en aquests paràmetres i els convenis col·lectius estan en el 3,5%? I si governa, Feijóo no podrà insistir que el remei als mals és abaixar l’IRPF amb caràcter general. Menys impostos comporten, en principi, més dèficit i més deute. Tot és menys simple i més complex. Hi haurà noves despeses imparables i es poden abaixar impostos compensant-ho. Però el gran titular és: menys despesa i no abaixar impostos. Sánchez i Feijóo n’han de ser conscients.

Inquietud en el BCE

No vol que la pujada de tipus ofegui els països del sud. Però la compra de deute no continuarà sent automàtica. Caldrà controlar més la despesa pública

El més llegit