Tant de bo fos calb

Per casualitat, vaig obrir una novel·la arbitràriament i, a la pàgina trenta i tantes, vaig llegir que un dels personatges, un universitari que comparteix pis amb tres amics, aprofita un dels seus passos pel lavabo per pentinar-se per enèsima vegada al dia. La novel·la, també per casualitat, l’havia escrit jo mateix anys enrere. El personatge, un tal Luca, estudia matemàtiques a Lió i manté la teoria que pentinar-se és «una acció sempre en curs, mai acabada». Dura tota la santa vida. No pots dir que estàs pentinat i que ho estàs per sempre, de manera que a la fi ratllis aquesta acció de la llista dels maldecaps diaris. El pentinat no és, diguem-ne, com el bateig, o la circumcisió, o aquells cotxes que ja no es fabriquen des de fa molt, indestructibles, o com quan et compres certa roba i et dura moltíssim, sense sotmetre’s a la moda del present absolut inventat per algunes marques, que en dos mesos deixen la novetat en vellíssima, si abans no es trenca o fa boles. Mai pots dir, segons el Luca, que estàs pentinat, només que estàs pentinant-te. «Jo encara crec en el gerundi», sentencia el personatge. Allà vaig tancar la novel·la, concloent que potser mai més tornaré a tenir tanta raó en cap altre llibre del futur. El gerundi desprèn en ocasions una força i bellesa captivadores. Res el doblega. Recordo que en unes eleccions municipals al candidat del PP per Ourense li van fer una pintada demolidora en un pont i el van enfonsar en la misèria: «No votis Rosendo, que és gerundi.» Sembla increïble, però d’un dia a l’altre el teu pentinat passa fàcilment de factible a impracticable. I quan passa, el món al teu voltant s’esfondra, mentre et preguntes per què les coses no poden ser avui igual que ahir. És un d’aquells moments en què et commouries si coneguessis alguna cosa que durés tota la vida. Són els dies en què un pentinat no és només un pentinat, sinó una metàfora, potser de com l’ésser humà pot ofegar-se en un vas d’aigua i ser vençut per una ridiculesa. Mai hem d’infravalorar un pentinat amb l’argument que només és cabell. Pentinar-se es torna un turment secret en els moments més inesperats. No és fàcil que els cabells es mantinguin iguals a si mateixos d’un dia a l’altre, i de vegades dins d’un mateix dia. Sempre hi ha una revolució petita en marxa, que de vegades condueix a la frustració. Fa anys, mentre esperava que un amic acabés de preparar-se, el vaig sentir remugar des del lavabo «Tant de bo fos calb», producte de la desesperació. «Potser era més feliç. I ric», va afegir. Només es va tractar d’una divertida ‘boutade’. Ningú vol quedar-se sense cabells. Ningú, en el seu seny, aspira a perdre un dia els cabells i iniciar, diguem-ne, una etapa personal calba. ¿Ningú? Gairebé ningú. Hi ha un passatge meravellós, al final del primer volum d’‘A la recerca del temps perdut’, en què el narrador, seduït, quan només és un nen, per la personalitat del seu veí, arriba a afirmar que «sobretot m’agradaria ser tan calb com Swann». Raó per la qual el seu pare diu: «Aquest nen és idiota, es tornarà un monstre». A punt de renunciar també als cabells va estar una vegada la meva àvia una tarda que va sortir a passejar i a llegir esqueles en un pal de la llum. Ja passava aleshores dels vuitanta anys, i tenia la melena més llarga, blanca i llisa que jo hagi conegut mai. Era un blanc acabat de nevar, que a mi em feia pensar en el Perito Moreno. Aquell dia la portava deixada anar. De sobte, a la seva altura es va aturar un automòbil, d’on van baixar un home i una dona. «Té vostè una melena blanquíssima», va dir la dona amb admiració. «¿Ens la ven?». La meva àvia no entenia res. «¿Vendre’ls els cabells?», va preguntar. «Sí, els cabells. Els hi comprem. Ens encanten». «¿I quant paguen?», va voler saber la meva àvia, endinsant-se en un terreny desconegut. A la seva edat, ja ho havia vist tot, menys allò. La parella es va mirar entre si, i l’home va dir finalment: «Cinc mil pessetes». La meva àvia devia pensar que només eren cabells, i que creixien, i va acceptar. Li van entregar els diners en aquell moment. «Si li sembla, venim la setmana vinent i li tallem la melena». Però van passar els dies, les setmanes, els anys, i ningú va tornar per emportar-se-li els cabells, cosa que encara és el misteri més bonic de la família.

Tant de bo fos calb

D’un dia a l’altre el teu pentinat passa fàcilment de factible a impracticable. I quan passa, el món al teu voltant s’esfondra, mentre et preguntes per què les coses no poden ser avui igual que ahir

El més llegit