La ronda no és rodona, article d’Alejandro Giménez Imirizaldu

L’aforisme de Josep Bohigas serveix per desmuntar un clixé. Ronda de Dalt i Ronda Litoral. L’hodonímia no és casual. Barcelona no és rodona. És una ciutat costanera entre dos deltes i dues condicions originals en conflicte: fortalesa o mercat. Protegir-se o donar-se als altres. No es funda amb ànim de melic patri. Sorgeix com a assentament afortunat entre Tarragona i Empúries, posta, intersecció de camins. Cardus i decumanus. Caigut l’imperi, la creu romana ascendeix al cel gòtic i la ciutat medieval es cargola durant segles entre muralles fins a l’obertura il·lustrada i borbònica del carrer de Ferran. Nou cardo cartesià i germen de la gentrificació. Si eres algú el 1820, anaves a viure Ferran. Voreres, llums de gas, barrets, modes de París. Aparadors i cafès: la internet del segle XIX. Gran de Gràcia i Travessera. Sant Joan i Gran Via, Cambó i Laietana. Encreuaments i més encreuaments. Ningú s’ha senyat tant com nosaltres. Barcelona tampoc funciona com un organisme central en un territori neutre, segons es podria inferir per l’aparent uniformitat del nostre Eixample. Els estudis sobre el Pla de la Ciutat de Barcelona i el seu Projecte de Reforma i Eixample s’han centrat a destacar-ne les virtuts sistèmiques: l’innegable poder de la raó que conté la seva base teòrica, la indiscutible solvència dels estudis previs, la tenacitat de l’autor contra les circumstàncies, la potència de l’artefacte sobre el territori, la capacitat d’integració de diverses funcions i programes, la seva resiliència davant els embats d’egos arquitectònics, polítics, econòmics i de diferents crisis de la història. L’èpica cervantina d’un geni i el seu topògraf plantant estaques cada 133 metres entre camps de cereal, per convicció i sense encàrrec. Cada casa tindrà el seu arbre, la seva vorera, la seva estona de sol, la seva quota de brisa, tramvia, font i claveguera. L’‘égalité’ revolucionària francesa portada a la forma urbana. L’Eixample és el tret més significatiu de la ciutat de Barcelona i un dels sistemes més extensos, exitosos i estudiats del món. Però a Cerdà li importava poc la idea de límit. Els camins existents, les parròquies rurals, els accidents del territori, els rius, representen als seus textos i dibuixos poc més que molèsties. El seu Eixample aspira a un arquetip infinit. Les branques verticals i fluvials de les rondes tenen menys rellevància que els trams Dalt i Litoral en els esquemes de mobilitat. Hi passen menys cotxes. ¿Què significa, això? Que la ronda no és rodona, contra els afanys de circumval·lar Barcelona després de Cerdà: Léon Jaussely el 1914, el Pla Comarcal el 1953 i malgrat l’exquisit traçat de Bernardo de Sola als 80, dibuixos CAD dignes d’un museu. Kenneth Frampton, de visita el 1992, va sentenciar aquell esforç sobremotivat: «So? It’s just a highway» –molta alforja per a una simple autopista. Convé repassar avui, per indicació de Josep Antoni Acebillo, el llibre de Pere Riera ‘Rentabilidad social de las infraestructuras: las rondas de Barcelona’ per prendre consciència del seu cost –120.088,77 milions de pessetes, més de la meitat de la factura olímpica–. És un text més profús en explicacions que en externalitats. ¿Què més? Que no vivim en un sistema uniforme, isòtrop ni perfecte. Els autobusos en donen compte: tard o d’hora toparan contra un poble, Gràcia, Hostafrancs, Sant Martí, Sant Andreu... contra una vora, una excepció. Fires, indústries, hospitals, pistes esportives, presons, universitats, escorxadors i cementiris formen recintes de castedat urbanística. Ens desafien a obrir i estendre carrers amables i promiscus fins als límits metropolitans, on hi ha solars i formes de ciutat menys acabades que permetrien introduir vivenda pública i de lloguer. Perquè la millora no empitjori: per no expulsar-ne els veïns vulnerables. Superem aquest artifici administratiu de la Barcelona de riu a riu i acceptem-nos com una Barcelona marítima i metropolitana. La nostra ciutat és un fus, funciona amb dinàmiques litorals fortíssimes, alimentades, sí, per les seves conques fluvials. Un organisme que s’estén des de les costes del Garraf fins a Montgat. Una Barcelona de roca a roca.

La ronda no és rodona

Superem l’artifici administratiu de la Barcelona de riu a riu i acceptem-nos com una ciutat marítima i metropolitana

El més llegit