Diumenge vaig estar de paella amb el meu amic Martí, l’amo d’un càmping de l’Escala al qual els ‘llacistes’ van sotmetre a escraches quan el procés encara cuejava, el pobre (el procés, no Martí). A més, van voler nomenar-lo persona no grata en el municipi on va néixer, on treballa i on crea llocs de treball. El Martí confessa que això li va fer mal, cosa que a mi em sorprèn, perquè cap medalla té més valor que ser nomenat persona no grata pel llacisme. Jo ho intento amb ganes i no hi ha manera, en canvi el Martí, que va tenir a la seva mà un honor tan gran, ho va evitar in extremis. Déu dona pa a qui no té dents.