¿Com s’ha desinflat un moviment entusiasta i majoritari que, entre 2012 i almenys 2015, va ser capaç de superar diverses vegades la brutal xifra de dos milions de persones? ¿Com i per què la revolta més gran d’aquest segle a Europa ha perdut tan ràpidament el seu espectacular impuls inicial? Hi ha molts factors, però ajuda a respondre aquesta complexa pregunta la recent reunió que van tenir sectors de l’independentisme de l’ANC, Junts i el Consell de la República amb forces ultraidentitàries d’extrema dreta, com el Front Nacional de Catalunya, a Sant Cugat, en la ja anomenada ‘quarta via’ de l’independentisme. La trobada sembla anecdòtica però, en realitat, explica molt bé l’autodepuració que ha patit l’independentisme, que corre el risc que això l’enviï directament a la marginalitat. Perquè hi ha un sector que flirteja cada vegada amb menys vergonya amb l’essencialisme, que és en realitat l’avantsala del supremacisme. El que defineix aquesta tendència cada vegada més acusada és, precisament, l’antipolítica: els partits majoritaris, tot i ser independentistes, són tots traïdors, i els seus polítics, tots per igual, botiflers que treballen en una espècie de Vichy, com anomenen en un llenguatge cada vegada més conspirador i paranoic.