Recordo que quan vaig signar el meu primer contracte (tot i que era precari) un dels èxits era que, al poder cotitzar, l’endemà podria tenir una pensió o sol·licitar l’atur. Allò, sent dona, ja era un primer alleujament. Moltes mares que mai van tenir aquests drets ens van fer conscients d’això. En canvi, en aquell mateix temps, centenars de dones eren considerades treballadores de segona en una de les feines més sacrificades i menys reconegudes, malgrat que les empleades de la llar van ser personal essencial durant la pandèmia i no van estar protegides. Va ser llavors quan moltes persones van obrir els ulls a les condicions de semiesclavitud de la seva feina, sobretot les que estan internes. Parlaven amb por, amb la veu distorsionada i cares tapades en televisió perquè n’hi havia que, a més, s’aprofitaven del fet que eren immigrants per amenaçar-les més.