The Boss, nascuts per adorar-lo

Deia Beethoven que la música constituïa una revelació més alta que qualsevol filosofia. Nietzsche, donant-se per al·ludit, va sentenciar anys després que sense música la vida seria un error. Qualsevol moment de la nostra vida té la seva pròpia banda sonora. Aquella evocació musical que flueix automàticament quan revivim una emoció. Tant és el temps transcorregut, ni la concreció o la vaguetat dels detalls. És allà perquè allà es va instal·lar completant el record. Més intens per a uns, menys transcendent per a d’altres. Però existeix perquè així es va viure. O així ens ho sembla. Bruce Frederick Joseph Springsteen (Long Branch, New Jersey, 23 de setembre de 1949) ho ha reconegut. El seu tribut permanent als qui li van marcar el camí gràcies a la música és perquè «tenia la impressió que la gent que m’envoltava al poble no anava enlloc». Vaig mirar cap enrere: el meu pare, el meu avi, tots els meus avantpassats havien passat la seva vida treballant en una fàbrica. Vaig comprendre que les coses no serien diferents per a mi si no feia alguna cosa diferent». I és rellegint els llibres escolars i detectant que qualsevol relació entre ells i la vida real era pura coincidència com recorda l’impacte provocat per la ràdio quan als vuit anys escolta per primera vegada els Drifters cantant als bojos enamorats. El rock li obre tot un món de possibilitats just quan temia que la seva vida podia quedar atrapada. «Vaig descobrir que hi havia més veritat en una sola cançó que en tot allò que m’havien ensenyat a l’escola. Això és el que intento dir-li a la gent: busqueu les vostres pròpies arrels i sigueu responsables de les vostres vides». Però, lluny de semblar el predicador que no vol ser, The Boss es cura en salut i diu que s’ha adonat que «la majoria de la gent no té ganes de rebre sermons polítics d’un individu que es guanya la vida remenant el cul davant de 60.000 persones». Que ell no prediqui habitualment a l’escenari no vol dir que els seguidors no coregin les seves lletres com si fossin pregàries ni que entonin les seves músiques com si fossin himnes. Per alguna raó van als seus concerts com els fidels a les esglésies. Veneren Bruce Springsteen com si fos una religió. En la ruta del pelegrinatge, Barcelona és ciutat de referència. S’ha demostrat aquesta setmana. En molt pocs minuts va esgotar les entrades per al concert del 28 d’abril a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. I com requereix tota necessària acció de màrqueting ben planificat, això va portar a anunciar immediatament un altre recital per a dos dies més tard. Com ha succeït a Dublín, París i Amsterdam, fins acumular un milió d’entrades venudes 10 mesos abans de l’esdeveniment. No sorprèn que, quan aquestes capitals van anunciar que no hi hauria un tercer concert, la inevitable revenda s’hagi disparat fins a demanar 6.000 euros per algunes localitats. Amb tanta eufòria continguda, als seus 73 anys, Bruce Springsteen iniciarà la gira europea a la Barcelona que sempre li ha sigut fidel. Com ell al seu públic català, que un dia va decidir que havia nascut per córrer amb el seu ídol. I compartiran els seus èxits com si fos una comunió. I al sortir se sentiran beneïts per l’hereu dels tres grans amb qui comparteix l’absis del seu propi temple: Frank Sinatra per posar la veu, Elvis Presley per posar el ritme i Bob Dylan per posar el cervell. Amén.

El més llegit