Sembla fàcil dir ‘no’, i potser durant una època de la vida realment ho és. Als set anys cap paraula et surt tan natural. La meva filla diu ‘no’ onze vegades i mitja al dia, gairebé totes al seu pare. Alguns dies passa per davant meu i penso:« guaita la Doctora No». Amb el temps, per desgràcia, aquesta facultat es ressent. Jo ja soc pràcticament un inútil del ‘no’. Algunes nits l’assajo mentalment per no dubtar a rebutjar el que sigui que algú em proposi. A l’arribar l’hora, tanmateix, la paraula se’m fa llarguíssima i en l’últim segon la reemplaço per una altra, una que ni tan sols és sinònima, com ‘nnnnsí’.