És probable que la causa última de la longevitat d’Isabel II sigui el sentit de l’humor. En la celebració del jubileu de platí, ha declarat que es tractava de donar les gràcies “pels enormes canvis dels darrers 70 anys”. Ho diu algú que basa el seu estatus en l’absència de canvis. Ella, i això és el que es pot permetre, observa la realitat com si no en formés part. O millor. Com si fos al centre d’un cos celeste que no para de moure’s mentre roman estàtica, impertorbable. Em fa pensar en uns versos de Vinyoli: “Tot giravolta com en un parc d’atraccions,/ però tu i jo vivim al botó de la roda,/ on és imperceptible el moviment”.