Calviño i la morositat de l’Ibex

L’any 2008 el lingüista i gurú del Partit Demòcrata nord-americà George Lakoff va impactar el món de la política amb “No pensis en un elefant”. De l’obra, se n’extreia una conclusió rotunda: el progressistes han de ser capaços de crear en el camp de les idees els seus propis terrenys de joc i basar-hi les respostes. Dit d’una altra manera, no s’han de retroalimentar els relats conservadors, sovint farcits de provocacions polítiques, amb les seves paraules i conceptes per tal d’evitar anar-hi a remolc. Per això, sorprèn l’actitud passiva de l’actual govern progressista espanyol a crear un marc regeneracionista que enterri la manca d’equitat empresarial que suposa la morositat de les gran empreses, la de les cotitzades en borsa i la de les conformades a redós l’IBEX. Inoperàncies governamentals que venen de lluny i han permès convertir en normalitat el trencament de la cadena de pagament. ¿Com pot ser que des dels inicis del mandat Nadia Calviño s’hagi posat de perfil fins a l’extrem de preferir ser multats per la Unió Europea abans que no fer complir la llei? Com pot ser creïble la recuperació econòmica si no se supera la xacra de la morositat? Efectivament, donades les característiques de l’estructura empresarial d’absoluta presència de la petita i mitjana empresa, la morositat posa en risc 500.000 empreses, és a dir entre el 15 i el 20% del teixit industrial del conjunt de l’Estat. Dades efereïdores publicitades per Antoni Cañete, president de Pimec i de la Plataforma Multisectorial contra la Morositat que fan avinent com les empreses cotitzades cobren a 68 dies -vuit dies més del que marca la llei- i paguen a 193, tres vegades més del que mandata la llei i les de l’IBEX cobren a 64 dies i paguen a 183. En conclusió, s’assoleixen xifres de morositat que superen els 100.000 milions d’euros. Es tracta d’uns recursos que pertanyen als proveïdors i constitueix un capital il•legítim que permet als usurpadors accedir encara amb més facilitat al crèdit per tal de refinançar-se o incrementar el valor de la inversió dels seus accionistes per la recompra de les seves pròpies accions. Il•legitimitat, sí, i voluntat depredadora si es té present que aquesta acumulació impròpia s’ha intensificat en els anys pandèmics, justament quan es feia més teixit empresarial de la petita i mitjana empresa es destruïa i més planava la incertesa de l’endeutament. Els senyals d’alarma estan disparats arran de la inutilitat de la Llei de Morositat i de la inoperància de la majoria governamental que, tot fent un ús pervers del control de la Mesa del Congrés, manté aturada des del 2020 la iniciativa que posaria fi d’una vegada per totes a la situació. Que encara ara no es disposi d’un règim sancionador que castigui els incompliments en els pagaments és incomprensible, d’igual manera que amagar el nom de les empreses moroses esdevé un atemptat a la ciutadania, que té el dret a castigar com a consumidor la irresponsabilitat social d’aquestes empreses. No ens enganyem, la negativa de la ministra a no publicar les sancions s’explica perquè la deixaria nua davant l’escàndol de la no existència del règim sancionador que ella mateixa ha anat retardant, bo i atenent al poder d’uns empreses atrinxerades en una posició de domini tan absoluta com per tenir collat el govern i el PP. Recordareu que fa uns anys Nicolas Sarkozy, arran de la crisi financera mundial, va derrotar el Partit Socialista francès cavalcant el cavall de la urgència a domar el capitalisme. Anys després, desaparegut per inanició el socialisme francès, sembla com si el progressisme espanyol volgués fer la mateixa fi renunciant a impedir la consolidació dels nous marcs fomentats per la dreta. A destacar-ne dos de ben actuals: l’establiment d’un pacte de rendes que no afecti els salaris i la participació de capitals privats en el sistema públic de pensions tal com postula el ministre José Luís Escrivá. Un anar a remolc dels marcs neoliberals que s’explica per la nul.la voluntat d’enterrar-ne d’altres d’heretats com ara el d’hipotecar un funcionament viable i sostenible de la lliure competència. La solució és a mans de Calviño: aprovar d’immediat un règim sancionador, bo i aprofitant en tràmit de ponència la Llei de Creació i Creixement d’Empreses i impedir, alhora, l’accés de les empreses moroses als fons europeus de reconstrucció. És clar, com diu Joan Capdevila, diputat reconegut per totes les forces polítiques, com a corcó parlamentari en la batalla contra la morositat, cal tenir el suficient coratge polític per deixar de dir amén als poders fàctics econòmics.

Calviño i la morositat de l’Ibex

La solució està en mans de Calviño: aprovar immediatament un règim sancionador i impedir alhora l’accés de les empreses moroses als fons europeus de reconstrucció.

El més llegit