‘Stranger Things’ contra el trauma adolescent

La casualitat va voler que l’esperadíssima quarta temporada de la sèrie de culte ‘Stranger Things’ arribés al gran públic els dies del salvatge tiroteig a Uvalde, Texas, que va segar la vida de 19 nens i dos professors. Era la setmana que es complien 20 anys de l’estrena del documental ‘Bowling for Columbine’ que va sacsejar, després vam veure que no prou, consciències a tot el món per denunciar el negoci de l’armament i els seus efectes sobre una altra gran matança en una escola dels Estats Units. Si la pel·lícula de Peter Jackson no va aconseguir canvis importants en les lleis, malgrat l’opinió pública i la càrrega emocional i racional que va desplegar amb l’ajuda del cine, la matança de Texas no va tardar a diluir la contestació ciutadana amb vells i gastats arguments: no sobren pistoles als carrers, hi falta salut mental. I si sobra alguna cosa, sorpresa, són videojocs violents, cine violent, però rifles i armes reals no, això que continuï inundant els barris i les vides nord-americanes. ¿Algú pot entendre aquesta lògica? «Violència gràfica contra nens» Amb aquesta situació, ‘Stranger Things’ es va estrenar amb uns rètols especials, introduïts a contrarellotge, en què s’alertava que la sèrie mostra «violència gràfica contra nens» per evitar ferir sensibilitats. Es valora poc que potser és aquest llenguatge cinematogràfic, aquesta narrativa cultural la que més pot ajudar els joves a desxifrar el món que els envolta, a esquivar els moments difícils emocionals que travessaran al llarg de la seva vida i que, quan tenen consciència primerenca, costa més assimilar. La sèrie dels germans Matt i Ross Duffer és un destil·lat perfecte d’allò que les ficcions audiovisuals han anat fent pinzellades aquí i allà, una maquinària precisa amb els acords exactes, inclosa la cançó de Kate Bush ‘Running Up That Hill’ de fa 37 anys en el moment exacte per disparar el missatge més precís que necessita captar un xaval. Suïcidi juvenil El catàleg d’amargors de la vida que transitarà un adolescent és tot allà: pares absents, violència domèstica, desnonaments, ‘bullying’, enamoraments i desamors, incomprensió, ansietat. L’últim baròmetre juvenil de salut i benestar de la FAD dona unes dades molt inquietants: El 44,3% dels adolescents espanyols enquestats ha pensat alguna vegada a treure’s la vida, i vuit de cada deu admeten haver sentit malestar emocional l’últim any. Una mostra que és només la punta de l’iceberg d’un problema que s’ha disparat amb el combinat fatal de la pandèmia: aïllament social, por d’allò desconegut, abús de tecnologies que porten a l’addicció. Desembussar emocions ¿Què són els joves protagonistes de ‘Stranger Things’ sinó xavals desbordats per un fenomen que no comprenen, unes relacions que no aconsegueixen descodificar, un pes emocional que els enfonsa i els persegueix, que no saben explicar, i encara menys compartir? L’empatia, el posar-se al lloc d’un altre, és el mètode rei per desembussar les emocions, i l’angoixa pandèmica té el seu mirall dramàtic en un virus d’un altre món que s’expandeix i contagia si no tens un remei per immunitzar-te. L’amistat de ‘Stranger Things’ com a recepta no és un mal remei, encara que hi hagi molts trets i sang i morts que envoltin la trama de la història. Però si hi ha una immunitat de grup possible, la millor que podem imaginar és la que inocula el rècord absolut d’hores de visionament de la sèrie: segons Netflix, va polvoritzar els registres en un primer cap de setmana d’estrena amb 286,79 milions d’hores a tot el món, mentre la cançó himne que tanca el capítol 4 i rescata Kate Bush dels vuitanta competeix al Top d’Spotify amb Bad Bunny i Harry Styles. Tota una promesa de futur contra el trauma adolescent.

‘Stranger Things’ contra el trauma adolescent

El catàleg d’amargors de la vida que transitarà un adolescent, a la sèrie, hi és tot: pares absents, violència domèstica, ‘bullying’, enamoraments i desamors, ansietat

El més llegit