Esperàvem l’altre dia en un pas de vianants servidora i una noia joveneta en roba d’esport, a qui el trànsit de l’autopista havia interromput el seu atlètic entrenament. «‘Chochoooooooooo’», li va cridar un individu al volant d’una furgoneta de serveis, mentre s’inclinava perillosament cap a la finestreta contrària. Fins a tal punt es va exaltar en el seu esgarip, que el company que viatjava al seient del copilot li va haver de redreçar d’un cop el volant per evitar que pugés a la vorada, envaís el jardí i s’estampés contra un fanal pròxim. «Ui, ha anat d’un pèl. Quina pena, ¿no?», em va dir la noia picant-me l’ullet. «Doncs sí. No sempre funciona la selecció natural de les espècies», li vaig respondre mentre la veia reprendre la carrera. Hauria estat bé que l’exabrupte ‘machirulo’ acabés en una bona castanya. Sense víctimes, però amb un informe a l’assegurança, un parell d’hores esperant al sol, la grua, la bronca del cap, les mirades assassines del col·lega que ja no arriba a recollir la seva filla a l’escola bressol i mitja dotzena de clients emprenyats sense les seves reparacions. Segur que s’hauria inventat alguna cosa com «una badada» per explicar un accident i mai hauria explicat la veritat: que li va passar per ser un bocamoll invasiu. Però la justícia poètica és tan escassa com l’altra. De manera que el gamarús va seguir el seu camí sentint-se un home amb sort, desbordant de gràcia, que reparteix enginy i llagoteries amb generositat. Per què perdre el temps a explicar-li que pertany a una espècie en via d’extinció, la del penós perpetrador de piropos.