Fa 40 anys havia complert la majoria d’edat, vaig poder votar en el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN i vaig votar en contra. Des de l’esquerra molts vèiem l’esmentada organització com una extensió de l’imperialisme ‘ianqui’ i un perill per a la pau mundial. Amb el temps em vaig adonar que el Govern de Felipe González tenia raó i que el més convenient per al nostre país era la doble pertinença, a les Comunitats Europees i a l’OTAN. Al cap d’uns quants anys, l’URSS es va enfonsar i el Pacte de Varsòvia va desaparèixer, i l’OTAN va entrar en una fase d’hibernació i aparent falta de sentit. Avui em sorprèn que s’expliqui la invasió d’Ucraïna com a conseqüència o resposta a l’ampliació de l’esmentada organització cap a l’Est. L’esmentat argument és fonamentalment un pretext que furga en algunes promeses verbals incomplertes quan es va enfonsar el bloc comunista, però que busca culpabilitzar Occident del ressentiment que avui exhibeix l’expansionisme rus. A més, l’explicació no s’até als fets. Entre el 1999 i el 2004, que és quan es produeix la incorporació d’aquests països a l’OTAN, el Kremlin ni protesta ni amenaça. La causa de la guerra és el fracàs de via democràtica a Rússia i la deriva autocràtica del règim de Putin a partir del 2011. Si la Federació russa fos avui una democràcia no hi hauria hagut guerra, sinó diplomàcia. Probablement, Rússia seria una aliada de l’OTAN, no oblidem que Putin va assistir fins al 2014 a les reunions del G-8.