Ha de casar la filla petita, que és dolça tota ella, i jove, i mansa, l’esposa perfecta, la dona que tots volen, desitgen… però abans, oh pare, ha de casar la filla gran, una bèstia, una mala bèstia que es rebel·la contra tot i tothom, inclòs el seu destí: el matrimoni. El destí compartit per totes les dones: les dolces i les fúries. Els dos personatges van carregats de prejudicis, la filla gran i la petita, Caterina i Bianca. Concretament, els prejudicis de Shakespeare, que són els prejudicis de la societat, que són uns prejudicis que arrosseguem fins avui. Perquè Caterina, la filla gran, la mala bèstia, és la feminista d’avui: la mal follada, la feminazi, la histèrica, la mandona. No ens agraden, perquè ens confronten. Caterina és totes aquelles dones que diuen prou i s’hi rebel·len. I és en aquest precís moment, quan pren la paraula, que l’entorn la percep com una amenaça. I l’amenaça, segons l’època, porta unes conseqüències o d’altres..