Com a barcelonista hi ha almenys dues maneres d’assumir la ‘decimocurtuá’ (com ho titulava el ‘Marca’ en un excés triomfal del periodisme ludicolingüístic). De fet, la primera és no assumir-la, no assumir l’èxit dels merengues, com explicava fa unes setmanes arran de la sobrenatural manera en què el Madrid es va carregar el City. El Madrid no existeix. Ens aixequem diumenge i fem com si no hagués passat res. Amb variants. Potser la millor és la del meu amic Josep Domènech, que m’escriu així: «La Champions és una competició que, si cada any la guanyen els mateixos, perdrà tot el prestigi». El Madrid continua sent-hi, clar, com una espineta clavada al cor, «però és igual», afegeix Domènech, «que en siguin 13 o 14; a hores d’ara és igual». En l’altre costat de la balança, hi ha el meu gendre, que està als antípodes (és del Madrid) i que va celebrar la Champions fent voltes (saltant i executant cabrioles en solitari) al voltant d’un llac de nom molt llunyà, després d’haver patit com ningú mentre escoltava el partit per la ràdio.