Paraules... d’amor?

“Por la mañana, rocío Al mediodía, calor Por la tarde los mosquitos No quiero ser labrador” Corria el 2004 i el socialista Pasqual Maragall presidia un govern tripartit en la Generalitat, una cosa que a Marta Ferrusola li feia sentir –ho va explicar ella mateixa– com si haguessin entrat lladres a casa seva. Va ser aquell any quan un crit va irrompre en plena celebració institucional de l’Onze de Setembre: «¡Traïdor!» Per ignorància supina o per pur negacionisme lingüístic, alguns –molt pocs– assistents a l’acte van esbroncar Serrat quan va engegar la seva commovedora ‘Cançó de bressol’; els versos d’aquella cançó de bressol que la seva mare li cantava en castellà es completen amb una dolorosa descripció, en català, dels durs anys de la postguerra. Però als guardians de la pàtria –¿quina pàtria?- això els era ben igual. Més tard, amb la borratxera del procés, s’han rabejat amb el Nano; se la tenien guardada. Crec que episodis com aquest expliquen per què el debat lingüístic s’ha enverinat amb el temps fins a límits insuportables. També que a Raimon l’esbronquessin a Las Ventas quan cantava en català –o valencià– durant un concert homenatge al pobre Miguel Ángel Blanco, per cert, sense que al llavors president Aznar se li mogués un múscul de la cara. Està clar que hi ha s’han llançat moltes pedres en les dues direccions, però proposo fixar-nos en un detall concret. Perquè a hores d’ara em sembla ridícul polemitzar sobre si el castellà ha de ser «vehicular» o «curricular». Més enllà que el TSJC accepti o no el pop com a animal de companyia, la pregunta seria: ¿el castellà és una llengua de Catalunya, una llengua catalana? ¿Sí o no? Jo responc: Serrat. I Margarit, que va escriure una altra emocionada ‘Cançó de bressol’ en record de la seva filla morta. I que ens va deixar uns versos que resumeixen el disbarat d’haver convertit els idiomes en armes de guerra. «Nunca he olvidado el pescozón del guardia, que con voz fuerte y seca me dijo: ¡habla en cristiano, niño» … «Però a través de tantes humil·liacions he pogut estimar el Ramón, el Luis... I les pitjors paraules, les que m’han fet més mal, les he sentides en la meva llengua». .

Paraules... d’amor?

El debat lingüístic s’ha enverinat amb el temps fins a límits insuportables

El més llegit